ARRAN | Que tremolin! Tornem als carrers, som la tempesta després de la calma.

Publicat el

“Preguntaren com era possible que creméssiu aquells autobusos i aquells trens. Quan la pregunta correcta, la que haurien d’haver fet, és la de com és possible que no us llanceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies”

 

Pedres, pintades, martells i contenidors cremant. La dignitat, recuperada a la força i sense demanar permís, s’obre camí aquestes nits als carrers de la Vila de Gràcia amb la resistència organitzada al voltant del desallotjament del Banc Expropiat, en l’enèsim intent de l’estat d’ensorrar els nostres somnis portats a la pràctica. Perquè se’ns està permès tenir somnis, imaginar un nou món que trenqui les cadenes a les que ens lliga aquest vell món en el que sobrevivim, però no se’ns està permès fer-los realitat. No se’ns està permès dur les idees del cap i el cor a les mans.

D’aquesta batalla per la dignitat els mitjans de comunicació en fan una anècdota vandàlica que criminalitza la lluita, construint una opinió pública centrada en l’ús de la violència que és emprada com a mitjà d’autodefensa i obviant a consciència el fons i l’arrel del problema que aquesta ataca. Miren el dit i no la lluna.

Però per què s’utilitza la violència? A la joventut catalana se’ns ha obligat a viure en la misèria del sistema capitalista i patriarcal, sota la dominació dels estats que ens oprimeixen; ofegades i assassinades a mans del masclisme pel fet de ser dones o als nostres miserables llocs de treball quan no estem marginades a accedir a aquestes feines; condemnades a la dependència i excloses de poder desenvolupar una emancipació en un habitatge al qual puguem dir casa nostra; perseguides pel feixisme, la bèstia útil d’aquest sistema de nou reactivada quan la estabilitat trontolla; empeses a l’alienació més absoluta d’una cultura consumista que no ens omple sinó que ens buida. Nosaltres no hem triat tot això. Les regles del joc estaven marcades quan vam arribar i la nostra elecció és plantar-hi cara i capgirar aquesta situació. El sistema capitalista i patriarcal, però, intenta mantenir-se intacte i no permet l’existència pacifica d’alternatives que busquin destruir-lo. No és la pràctica d’aquesta autodefensa, materialitzada a través de múltiples formes de lluita plenament legitimes, des de la desobediència a l’ús de la violència, el mètode que nosaltres haguem escollit sinó el camí que ens obliguen a prendre per fer de les vides de totes les persones unes vides dignes.

Han estat múltiples els exemples, alguns de recents i d’altres no tant, de que la lluita és la clau que ens obre la possibilitat d’aconseguir aquestes victòries en el camí cap a la construcció d’aquest nou món de dignitat, socialista i feminista; de que només lluitant tenim futur. Des de la conquesta laboral de la jornada de 8 hores a casa nostra a través de la vaga de La Canadenca del 1919 a l’aturada de la contrareforma de la llei de l’avortament plantejada a l’estat espanyol pel govern del PP i paralitzada per la lluita aferrissada del moviment feminista, passant per la recent victòria del moviment estudiantil contra l’aplicació del 3+2, les exemplificants lluites quotidianes de la PAH i la defensa de Can Vies o el barri de Gamonal a Burgos.

Ara no ens queda altra que seguir lluitant en aquesta via cap a la realització dels nostres somnis i la materialització de les nostres utopies, no ens queda altra que seguir plantant cara als embats del sistema i de l’estat combatent la precarietat laboral i recuperant habitatges buits, impedint la destrucció del nostre territori, atacant les institucions dels estats que ens oprimeixen com les eleccions al Congrés de l’estat espanyol, aturant els pressupostos de misèria i obediència que presenta el govern de la Generalitat de Catalunya, destruint el masclisme des de l’empoderament de l’autodefensa feminista, i així fins a la victòria final.

Els carrers són la escenificació de la nostra ruptura, l’evidència del trencament amb les institucions podrides però també amb una situació plena d’ombres i amb un clima asfixiant. El seu ordre va morint poc a poc i nosaltres no pal·liarem el seu dolor, sinó que l’aguditzarem fins que desaparegui. És l’hora de reapropiar-nos de la vida, de la possibilitat de crear una existència sense ells, de recuperar i habitar els carrers com si ells només fossin les cendres d’un malson que fa massa que dura.

Perquè juntes som un gran incendi.

 

 

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Als Països Catalans, 25 de maig del 2016


Comments are closed.