Els darrers mesos, la convocatòria de diferents processos electorals ha evidenciat la saturació dels mecanismes representatius, enmig de campanyes polítiques i resultats desesperançadors. Aquesta situació denota els límits inherents a la “democràcia” capitalista per canalitzar els interessos polítics de les classes populars, especialment entre el jovent. Sota una aparença de falsa normalitat, aquesta qüestió contribueix a eixamplar la distància entre partits polítics professionals i les condicions materials per a la reproducció de la vida en un context de crisi econòmica galopant.D’aquesta manera, ometent el retrocés en les condicions laborals i la precarització generalitzades, la progressia espanyola i els seus lacais regionals s’han centrat a mobilitzar el vot antifeixista, mentre contribuïen a la dretanització de l’espectre polític amb la seva tebiesa reformista; i per l’altra banda, el conservadorisme i l’extrema dreta s’han abanderat del reaccionarisme per reprimir els drets polítics i socials, com ja intenten al País Valencià o a Mallorca. […]