Un altre any esgarrifós. Un altre 25 de novembre havent de lamentar 23 feminicidis: 23 dones assassinades pel fet de ser dones. Un altre any en què no podem ni comptabilitzar tota la violència que hem rebut totes les dones. Un altre any que les que no hem perdut la vida la vivim sota la violència i l’amenaça del terrorisme masclista.
No ens cansarem de repetir que l’assassinat és la forma més extrema d’una violència diària, sovint invisible i massa frqüentment normalitzada: control, invisibilitat, humor masclista, menyspreu, cosificació, infantilització, humiliació, crits, assetjament, violacions… Violències que rebem totes, violències que a vegades ens treuen la vida però que sempre ens la fan amarga, impossible… Una vida en lluita constant per viure. Per això, si volem realment acabar amb els feminicidis, cal acabar amb les violències masclistes al menor símptoma, en la seva expressió més quotidiana, en qualsevol espai i sigui exercida per qui sigui.
Tota aquesta violència té un fi, que és la nostra submissió als homes i al sistema capitalista. Perquè sense la nostra feina gratuïta, assumint majoritàriament les tasques de cures i reproductives, el sistema no s’aguantaria. Davant d’això, hem vist que no podem confiar la nostra vida a les institucions: ni a la policia, ni a cap llei, ni a una mal anomenada justícia que ens agredeix quan l’anem a buscar qüestionant-nos per seguir vivint després de ser violades, que ens empresona per defensar les nostres filles dels seus pares agressors, que ens nega protecció quan la demanem i deixa lliures aquells que ens acaben assassinant…
Si volem fer front a cada violència masclista per poder viure, i viure dignament, ho hem de fer nosaltres mateixes, practicant l’autodefensa feminista, perquè si no ningú altre no ho farà. I fem-ho juntes, perquè cada cop que agredeixen una dona pel fet de ser-ho ens estan agredint a totes, i cal que totes reponem. Autodefensa quan ens vinguin a violar, però també davant dels acudits masclistes, davant de les mirades i «piropos», del xantatge emocional, del menyspreu… Perquè practicar l’autodefensa feminista contra qualsevol atac masclista rebut per qualsevol dona és l’única manera de destruir l’iceberg de violències, l’única manera de poder lluitar per una vida digna i sentir-nos segures i lliures.
Evidentment, no és responsabilitat nostra que no es cometin agressions; la culpa és de qui agredeix, però només podem confiar en nosaltres per fer-hi front. Confiar en nosaltres i entre nosaltres, deixar de sentir-nos soles sabent que som totes les dones les que estem sotmeses a aquesta violència i si fem xarxa, serem invencibles. Teixim sororitat, és a dir, la solidaritat específica entre dones que neix de l’autoconsciència com a oprimides en una societat patriarcal. Generem espais per compartir vivències, complicitats, confiança. Trenquem amb la competitivitat des del reconeixement de les companyes, escoltem-nos, demanem i oferim ajuda per exercir el suport mutu… Construïm un poder col·lectiu que pugui aixafar el patriarcat i totes les violències masclistes que genera.
Amb sororitat exercim l’autodefensa feminista, perquè si toquen a una, ens toquen a totes! Cap agressió sense resposta!
***
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, 21 de novembre de 2017