Avui, 26 d’abril, les lesbianes volem dir que som aquí, volem dir que som. Sí, que existim. La nostra manera d’estimar i la nostra manera de follar també existeix. I no només existim a les grans ciutats, sinó també a comarques, a cada poble i vila arreu dels Països Catalans.
I per què encara avui dia se’ns amaga, ara que sembla que no cal tenir relacions sexuals únicament per reproduir-nos, ara que des de la institució i fins i tot els partits de dretes es posen la careta de la «tolerància»? Per què s’amaga la nostra manera de relacionar-nos, d’estimar i de gaudir? Perquè ser lesbianes posa en dubte tot el sistema patriarcal: explotades com a dones i com a lesbianes de classe treballadora, hem decidit fer visible que no necessitem els homes per mantenir-nos econòmicament, per realitzar-nos emocionalment, ni per gaudir sexualment.
Avui 26 d’abril, Dia per la Visibilitat Lèsbica, ens mostrem tal com som, sortim de l’armari en què ens han volgut tancar i declarem la guerra al patriarcat i al capitalisme fent-ho. Un armari encara més fosc per les lesbianes que vivim en entorns rurals, on la pressió, la manca de referents, l’estigmatització i la violència són sovint molt més habituals que als grans nuclis de població del país.
Això ens porta a exiliar-nos, a marxar forçadament dels nostres pobles per anar a grans ciutats on poder viure una mica més lliures. I només una mica, ja que tampoc a les ciutats escapem de la lesbofòbia: en patim quan ens agredeixen, quan ens utilitzen com a reclam publicitari, quan pressuposen que som heterosexuals… D’altra banda, els espais d’oci i socialització per persones no heterosexuals són sovint una màquina de fer diners a partir de les nostres necessitats, espais classistes, masculinitzats i que reprodueixen tots els estereotips masclistes. Ens expulsen dels nostres pobles i a la ciutat ens converteixen en un producte, una joguina o un negoci, en una nova mostra del lligam necessari entre el capitalisme i el patriarcat.
Moltes marxem, però moltes altres no ens ho podem permetre. A les joves encara se’ns fa més difícil marxar ni que sigui de tant en tant per la manca d’autonomia econòmica i la precarietat laboral, i ens veiem excloses de poder viure i relacionar-nos de la manera que volem, havent de suportar tot tipus de violència si decidim, malgrat tot, fer-nos visibles com a lesbianes.
Som de poble i som lesbianes, i no demanarem perdó per ser-ho. No som una fantasia sexual dels homes, no som una excepció, i tampoc volem ser un negoci a les ciutats on discoteques, botigues o barris sencers es lucrin de la nostra opressió, on intentin convertir la lluita en un producte de consum. Que ens invisibilitzin, ens sexualitzin o mercadegin amb les nostres vides és masclisme i el combatrem.
Front a un sistema construït sobre l’explotació de les dones, l’heterosexualitat normativa i la família nuclear, un sistema que ens vol invisibles perquè no hi tenim cap lloc, reivindiquem una lluita necessàriament revolucionària. Sortim als carrers i no deixem que ens coartin les nostres vides, perquè juntes i organitzades serem capaces de construir des de cada poble uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes.
***
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, 26 d’abril de 2018