A les portes de la Diada Nacional de Catalunya del proper 11 de setembre, i gairebé un any després del Referèndum de l’1 d’octubre i les posteriors vagues generals del 3 d’octubre i el 8 de novembre, així com de tot un cicle d’organització popular i mobilització històrics al Principat, hem de trobar moments de reflexió per tal d’allunyar-nos de la dinàmica tòxica i immediata dels grans partits i mitjans de comunicació.
El Referèndum va esdevenir una gran mostra del poder popular, però no va ser suficient per fer efectiva la independència a causa de la reculada d’uns partits polítics que eren massa centrals en la nostra agenda política i que es basaven en l’estratègia “de la llei a la llei”, que l’Esquerra Independentista ja havíem criticat contundentment. No podem deixar passar aquesta lliçó i seguir reclamant la implementació dels resultats a aquells que no ho van fer quan tocava fer-ho i que sabem, no tenen la voluntat ni la capacitat de fer-ho ara. Implementar una República només serà possible de la mateixa manera que l’1 d’octubre: amb un poble organitzat i als carrers. No podem només mirar enrere sinó veure i debatre col·lectivament què podem fer d’ara endavant, conscients que només la gent tenim la capacitat d’exercir el mandat del Referèndum.
Sent conscients que la independència és una revolució i que mai no serà assolida sense un conflicte llarg amb l’Estat espanyol, no podem caure en pensar que podrem (i menys encara que els partits podran) implementar la independència amb immediatesa. És per això que creiem que avui, exigir la implementació de la República als partits, al Govern o al Parlament no té sentit i ens desvia de la nostra principal tasca: organitzar-nos per lluitar i guanyar. El combat serà llarg i, en aquesta carrera de fons, ens cal sumar el màxim de gent possible. És imprescindible que siguem més i que estiguem més disposades a sostenir un conflicte llarg i dur.
Però per tal de sumar, al contrari de pensar en diluir els projectes polítics en pro d’una unitat buida que serveix sovint de crossa als partits autonomistes i liberals, cal que reforcem que el projecte polític de la independència estigui inequívocament al servei de les classes populars. Ens hem d’allunyar al màxim de disputes identitàries i fer propostes concretes que realment ens interpel·lin a la majoria de la població. Hem de teixir majories àmplies a partir de qüestions que posin de relleu que la independència no és una qüestió de sentir-se d’una banda o d’una altra, sinó de la necessitat de trencar amb aquells que permeten que ens desnonin, que no tinguem feina, que no tinguem accés a la sanitat, que destrueixen el territori per a especular, que ens expulsen de l’educació superior, i tants altres atacs que rebem totes diàriament. Perquè la lluita per la independència és una manifestació de la lluita de classes en aquest indret i moment de la història, i la classe treballadora, sempre i irremeiablement, serem la immensa majoria de la població.
Això no vol dir que haguem de marxar a casa i esperar. Al contrari. És ser conscients que cal estar més organitzades que mai, i que dependrà de nosaltres, i no de cap polític o Parlament buit de sobirania, generar un nou moment clau en el camí de ruptura amb l’estat espanyol. És ser conscients que la prioritat política passa avui per enfortir les estructures organitzatives de l’independentisme popular, fer-les créixer i dotar-les d’un programa polític concret. Però també és ser conscients que no serà un camí tranquil i per això cal que siguem la majoria.
La repressió serà part d’aquesta lluita i la millor manera de fer-hi front és no deixar de lluitar pels motius pels quals ens empresonen. I és que com dèiem el passat mes de gener, “”, i això passa inevitablement per entendre que l’única forma de garantir la llibertat de les preses, el retorn de totes les exiliades i l’arxivament de totes les causes obertes és precisament conquerint la independència.
Aquests mesos hem vist com l’Estat espanyol, a través de mitjans de comunicació, partits polítics, institucions judicials i cossos policials, ha atiat el feixisme, el seu braç armat per defensar-se d’un qüestionament de règim com el que ha suposat l’últim cicle polític. Davant de l’augment de les agressions feixistes, hem de tenir clar que : la història ens demostra que amb el feixisme només tenim l’opció de combatre’l, confrontar-lo i ofegar-lo .
L’experiència de la tardor passada, també ens ha fet veure de forma clara qui són els enemics de la independència i del poble i per tant, contra qui cal lluitar. Les empreses de l’IBEX 35 han defensat els seus interessos i privilegis, el que avui significa defensar a ultrança l’Estat espanyol, i els organismes supraestatals com la Unió Europea o els Estats que la conformen, s’han mostrat absolutament indiferents davant de la repressió contra el poble organitzat. Idees repetides com “el món ho veurà”, “Europa no ho permetrà” o “Espanya no es podrà permetre perdre la credibilitat a nivell internacional” s’han demostrat totalment errònies. No n’hi ha prou en basar la nostra aposta estratègica en visualitzar les vergonyes antidemocràtiques de l’Estat, sinó que és imprescindible que l’independentisme teixeixi aliances fermes amb moviments populars de l’Estat i d’arreu del món. La lluita per la independència avui, és inevitablement, una lluita contra una Europa antidemocràtica que només existeix per defensar el capital.
Alhora, hem vist com amb el canvi de govern a l’Estat espanyol, la recepta per als Països Catalans sota domini espanyol és més autonomisme, segurament disfressat de petites millores simbòliques que lluny són de satisfer les necessitats de les classes populars. És per això que és imprescindible que l’Esquerra Independentista treballi per garantir que no hi hagi cap retrocés en clau autonomista i alhora per evidenciar que les autonomies són eines per trinxar la sobirania del conjunt dels Països Catalans, la nació sencera.
Amb tot, sortim amb forces als carrers aquesta tardor; tornem a fer-nos-els nostres. Exigim la fi de la repressió per a tothom: per als representants polítics empresonats però també per a les nostres companyes represaliades que han lluitat al carrer colze a colze amb nosaltres i que són sovint invisibilitzades. Convertim l’11 de setembre, l’1 d’octubre i el judici contra l’independentisme en un acte massiu i popular de confrontació amb l’Estat espanyol i les seves forces d’ordre, cossos policials, partits polítics, jutges i empreses.
Fem d’aquesta tardor l’espurna que mantingui viva la flama de la revolta que viurem!
***
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, 4 de setembre de 2018