Un any després del que ha estat l’exemple més gran de victòria popular dels darrers anys vam tornar a presenciar un dia de mobilitzacions massives arreu de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Una jornada novament marcada per l’autoorganització popular de base des dels Comitès de Defensa de la República (CDR) i la repressió policial com a resposta. Davant els fets ocorreguts aquest primer d’octubre, que creiem que s’entenen, també, per les mobilitzacions i el #HoliNoPassareu que va succeir dissabte 29 de setembre, plantegem:
- De la “República màgica” a les càrregues al Parlament: constatació del fracàs d’una estratègia
Els episodis de mobilització i confrontació amb les forces d’ordre que vam presenciar ahir en diversos punts del Principat, sent la que es va produir al Parlament el cas més evident de tots, és responsabilitat directa d’anys de mentides i de falses esperances dels partits independentistes del seny i les entitats sobiranistes. Se li ha explicat a la gent que arribaríem a la independència ràpidament, sense confrontar l’estat espanyol, passant d’una llei a una altra, de manera màgica i pacífica. I davant d’aquestes promeses i comprovar com, un cop darrere l’altre, els partits no materialitzaven la República fàcil promesa, la gent surt al carrer amb les eines que té, els seus cossos i la seva ràbia, a demanar el que se’ls ha dit que és seu.
- De la mobilització a l’organització per aconseguir la victòria
Ben lluny de les valoracions negatives que plantegen la confrontació com el final de la independència perquè “Europa ens mira i ja no voldran ajudar-nos”, nosaltres entenem que cal celebrar que la gent s’alci davant d’allò que entenen que està malament. Celebrem que el jovent en lluita sigui punta de llança en totes les mobilitzacions, que la manera de reivindicar un 1 d’octubre sigui aturant desallotjaments, que la gent desobedient planti cara a la repressió.
Però no podem malgastar aquesta força, la que dóna la gent convençuda als carrers, en seguir demanant una República que sabem del cert que no es pot implementar. Cal que assumim que els partits dirigents no només no volen implementar-la sinó que ara per ara fer-ho no és una possibilitat. , però sobretot, necessitem que la independència sigui entesa per la majoria de la població, la classe treballadora, com l’única opció viable per alliberar-nos de tot allò que ens oprimeix.
Cal que la independència vagi també de garantir l’habitatge a la gent, d’acabar amb les empreses de l’Ibex-35, d’acabar amb la violència que aplaca a les dones, d’acabar amb una llei d’estrangeria que condemna a la misèria i la mort. Aquesta és l’única clau que ens permetrà fer d’ella l’opció majoritària, l’única opció per la qual valgui la pena lluitar. En aquest sentit, cal que les mobilitzacions independentistes puguin ser les que proposaven els CDR aquest primer d’octubre: tancar la borsa, tancar els centres de mercaderies, col·lapsar totes aquelles estructures que fan de la quotidianitat un malson.
Per fer-ho, la mobilització contínua ha de passar a ser un front d’autoorganització popular al marge de les ordres de partits i entitats. Hem de ser sobiranes del nostre destí. Decidir cap on volem anar. I després anar-hi, anar-hi i anar-hi. Per deixar de malgastar esforços en demandes que no ens porten enlloc i poder posar al centre la independència per a tothom.
- “La violència genera violència. Però -no ho oblideu- la tolerància genera també”
Enfront de les acusacions de violència per part de partits i mitjans de comunicació, espanyols però també catalans: si és violent manifestar-se, confrontar els cossos policials, pretendre accedir a les institucions, aturar manifestacions feixistes; també és violència defensar escoles i aturar escorcolls a seus i conselleries. Taxar de violència qualsevol acció que se surt de grans coreografies que ballen al ritme de la voluntat i els interessos de la institució és, si més no, perillós. Perquè obliga a qui les realitza a tapar-se per por a ser reprimides, perquè dóna ales a l’empresonament il·legítim de persones.
Les accions realitzades aquests darrers dies són formes d’autodefensa i resistència d’un poble ja cansat de delegar el seu futur en unes mans alienes que no miren per l’interès col·lectiu sinó pel propi. I l’autodefensa no ha de ser criminalitzada, perquè en ella resideix la capacitat dels pobles per llevar-se les cadenes que els oprimeixen. I perquè la violència pot generar violència, però la passivitat ens condemna també a patir com a poble, com a classe i com a dones.
- #BuchDimissió
És intolerable que davant la mobilització de la gent, una mobilització que demanava de manera reiterada l’anomenat Govern Efectiu, la resposta que rebem del mateix siguin càrregues policials. Aquestes actuacions no poden restar impunes i és per això que Miquel Buch no pot mantenir el seu càrrec.
Malgrat això, sabem del cert que demanar la dimissió del Conseller d’Interior, o del Govern sencer, no canviarà res. A ell no el reemplaçarà algú altre que canviï el rumb de les actuacions dels cossos policials. El problema no és qui els controla, sinó els interessos que persegueix qui ho fa. I aquests són els de la unitat territorial, però també els interessos de les elits econòmiques. Perquè abans de carregar contra independentistes aquest primer d’octubre, ho han fet durant les vagues generals que defensaven drets laborals i davant de dones que defensaven el seu dret a viure dignament.
- Horitzó
Si sols el poble salva el poble, caldrà que aquest s’organitzi. Perquè manifestar-se està bé i és necessari, però per vèncer caldrà que treballem colze a colze, amb els mateixos objectius, consensuant els passos a seguir, amb la vista posada al mateix horitzó. Això passa per superar les lògiques institucionals i institucionalitzadores i bastir l’independentisme popular d’una estratègia pròpia que ens permeti caminar cap a la independència total.
***
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, 3 d’octubre de 2018