A mitjans de novembre s’inicià un moviment popular a l’Estat francès contra l’augment previst dels impostos al dièsel i a la gasolina, conegut com les Armilles Grogues. El poble de l’Estat francés ha intensificat la lluita en les últimes setmanes a través de l’acció directa. Han recuperat formes de lluita que s’han demostrat capaces d’aturar el país i desesestabilitzar l’economia. Formes i eines de lluita que han estat criminalitzades pels mitjans de comunicació però que hui s’han evidenciat efectives. Hui, el govern de Macron ha cedit davant la pressió de les Armilles Grogues i ha suspès l’augment del preu dels carburants, demostrant la necessitat de l’autoorganització popular i la contundència de la lluita. A més, volem fer menció especial a la Catalunya Nord, part del nostre país ocupada per l’Estat francès, per les seues mobilitzacions en els darrers dies, tallant l’autopista on es troba la frontera entre dos estats opressors, com són l’espanyol i el francès, i duent a terme protestes estudiantils immenses.
Aquestes mobilitzacions del poble francès ens han evidenciat, per tant, diverses coses: la primera d’elles és que malgrat que en un estat hi haja una repressió contundent, on som perseguides i assetjades pels cossos de seguretat, gravades a les manifestacions i espiades a través dels nostres mòbils i ordinadors, igualment pot haver-hi mobilitzacions combatives, ja que la força del poble pot desbordar qualsevol sistema, fins i tot quan el sistema és defensat per una policia amb un fort armament com la francesa. El poble pot sobrepassar la repressió, el control estatal, la forta violència policial i els mecanismes de desactivació de conflicte social que tenen els estats capitalistes.
També hem de dir que la lluita combativa no sorgeix només quan les condicions de vida empitjoren, sinó que aquesta lluita sorgeix gràcies a l’organització constant i a la militància compromesa, ferramentes que ens ajuden a trobar-nos col·lectivament i superar la por per passar a l’acció. La seua determinació no prové d’una generalització de la pobresa, sinó d’un apoderament col·lectiu i d’una tradició històrica de lluita que també tenim el poble treballador català. I, tot i que la classe dominant ha volgut amagar aquesta tradició per fer-nos-la oblidar, als Països Catalans veiem com l’organització popular s’enforteix cada cop més i amb una contundència que no para de créixer.
La tradició de lluita combativa no ve d’uns anys enrere, sinó que es remunta a múltiples exemples històrics que són avui referents per nosaltres. Des de la lluita antifranquista dels maquis en les muntanyes clandestines, a les milicianes que s’aixecaren contra el feixisme amb tots els mitjans al seu abast; des de les obreres de les selfactines alcoianes a les obreres de la Setmana Gloriosa de 1909 (malament denominada com Setmana Tràgica;), sense oblidar els maulets i tantes altres que ens precediren en la lluita.
Armilles Grogues és un exemple, com molts altres, de la utilitat de la lluita combativa, de la força del poble per crear inestabilitat davant d’un sistema que l’oprimeix. Tancar les portes a aquesta lluita és només descartar una eina per aconseguir la victòria, és desposseir-nos, nosaltres mateixes, de possibilitats de fer front aquells qui precaritzen les nostres vides i, en definitiva, a guanyar.
Com assenyalava Argala (1949-1978), “Condemnar qualsevol tipus de violència popular és una brutal niciesa i una mostra clara d’incapacitat (per part de qui la condemna) per eixir-se de les perspectives ideològiques de la classe explotadora. Els pobles no practiquen la violència per gust de fer-ho, sinó impulsats per la urgent necessitat d’adquirir un dret humà: el dret a la llibertat en les relacions socials. La violència popular és sempre defensiva front la violència institucionalitzada de la classe explotadora, i per tant completament legítima.”
Així doncs, exercir l’autodefensa popular ja no és que siga legítim, que naturalment ho és, sinó que és necessari. I és necessari defensar-la, aconseguir fugir de la moral burgesa, que ens fa renegar d’allò que ens és útil com a classe treballadora, que ens fa condemnar la que segurament és una de les nostres millors eines.
Quan veiem la mobilització de les armilles grogues, pensem en l’herència revolucionària. La classe treballadora de l’Estat francès sap eixir al carrer, mobilitzar-se, desestabilitzar: té una cultura revolucionària. Malgrat això no ens podem acomodar en aquesta idea, tot poble ha de tenir i té la capacitat d’organitzar-se, de posar en evidència les contradiccions del sistema, de rebel·lar-se, de cremar i de violentar-se, en definitiva, de defensar-se. És imprescindible que als Països Catalans i arreu recuperem la cultura revolucionària, la nostra cultura del foc. Engels ja deia que “Barcelona és la ciutat que durant la seua història registra més lluites de barricades, més que cap altra en el món”. Així doncs, és el nostre deure recuperar la Rosa de Foc, a tots els Països Catalans.
Organitzem-nos, defensem-nos, rebel·lem-nos sense por!
***
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, desembre de 2018