Ens trobem davant d’una nova jornada electoral. Una més en aquests anys bojos on altres coses no haurem fet, però pel que fa a eleccions… una darrera l’altra. I en aquests moments de desorientació política on no sabem què ens depara el demà, la precarietat és present arreu, l’extrema dreta campa desvergonyida pels carrers, les forces electorals “transformadores” abracen amb ganes la Constitució i sembla que no hi hagi res més a fer per salvar-nos que anar diumenge a votar; Arran ens plantegem proposar una sèrie de qüestions per aquesta “jornada de reflexió”.
Què estem escoltant aquests dies? Què hem sentit repetidament a tot arreu tantes vegades que ja sembla indubtable i cert? Són extraordinàries les eleccions d’aquest diumenge?
1) “Aturarem l’extrema dreta des de les institucions.”
Tant de bo fos així de fàcil. Però la realitat ens mostra que les possibilitats d’aturar l’extrema dreta són limitades des de les institucions. Cap força política que es presenta a aquestes eleccions té la voluntat o la possibilitat de fer-ho. Qui no se’ls planteja com a companys de govern i li ha donat la mà obertament, ha reprimit en nombroses ocasions a qui s’ha organitzat per fer-los front des del carrer. Només cal recordar que, si fa por la foto de Rivera, Abascal i Casado plegats o el tripartit a Andalusia, fa només unes setmanes una companya dormia a presó per plantar cara al feixisme en un míting de VOX i el Govern d’ERC i JxCat no només ho va tolerar sinó que no va evitar el trasllat de la presa política quan la solidaritat col·lectiva es va estendre als carrers.
A més a més, això no és possible si entenem que l’augment de l’extrema dreta no és una qüestió particular de l’estat espanyol. Els discursos i els partits feixistes són presents arreu del món. El sistema capitalista està en recomposició i és en aquests temps foscos on surten els pitjors monstres. El feixisme és per al capitalisme globalitzat una eina necessària per conservar l’status quo. En moments de reconfiguració del Règim del 78 el ressorgiment de la ultradreta amplia l’espectre dretà que defensa obertament els interessos del capital i el patriarcat mentre que rebaixa i reforma, encara més si cap, les propostes de “l’esquerra”.
No podem pensar que la desaparició de l’extrema dreta dependrà dels resultats electorals d’aquest diumenge. Perquè encara no hi són oficialment a les institucions i ja es tolera que els mitjans blanquegin els seus discursos, que puguin ocupar l’espai públic per difondre l’odi i la intolerància. L’extrema dreta no ha nascut amb VOX, i malgrat la seva entrada a una institució com el Congrés espanyol tingui repercussions reals i preocupants en les condicions materials de les treballadores, sobretot de les dones i les migrades, no podem pensar que serà dipositant un vot que revertirem aquest perill. Que hi siguin en el panorama polític ja desplaça el marc del tolerable tant a la dreta que les polítiques que proposen partits no tant extrems, com bloquejar el rescat de refugiades tenint l’Open Arms aturat al port, comencen a semblar polítiques que un partit de suposat centre-esquerra es pot permetre.
2) “El que passi al Congrés determinarà els processos d’autodeterminació dels pobles de l’Estat”
Una altra de les premisses que se’ns repeteix és que està en joc en aquestes eleccions la possibilitat d’acabar autodeterminant-nos i alliberant-nos com a pobles. Quan diem que l’Estat Espanyol és irreformable, que la possibilitat d’autodeterminar-se de manera dialogada és nul·la i que, com s’ha demostrat amb el canvi de Govern del PP pel PSOE, no depèn de qui governa és perquè tots els actors formen part del mateix engranatge.
Quan algun dels pobles oprimits per l’Estat ha avançat en el seu alliberament no ha estat mai des de cap elecció al govern central. Venim d’experimentar que per aquest estat només tenen validesa les eleccions que l’apuntalen i el legitimen. Només cal veure com en eleccions determinants que el posaven en joc, com ho va ser el Referèndum d’Autodeterminació a la Comunitat Autònoma de Catalunya en 2017, no només els resultats són irrellevants sinó que la repressió que acompanya aquest exercici democràtic és contundent.
Ens trobem, doncs, en un nou escenari on els resultats electorals, lluny d’acostar-nos o possibilitar res en clau d’alliberament nacional, per una banda suposaran la legitimació d’un règim i uns actors polítics que han demostrat voler blindar el projecte únic espanyol i els interessos econòmics de les elits que hi ha darrera. Per altra banda, les candidatures independentistes del Principat que plantegen bloquejar el Congrés i fer avançar el procés d’autodeterminació, ho fan sense cap proposta concreta de com i fomentant la creença buida que tan fallida s’ha demostrat que hi ha possibilitats de diàleg des de despatxos elegantment encatifats. Entenem que el paper que es plantegen els partits independentistes no és el d’avançar cap enlloc sinó el de mesurar-se les forces en aquest canvi d’escenari polític, que malgrat detecten no expliquen, on han tancat files i miren i treballen només pels interessos dels seus respectius partits.
3) “Si tu no vas, ells tornen: diumenge vota”
És evident que les propostes polítiques de VOX són extremes. Extremadament esfereïdores, ens porten de cap a una pèrdua de drets i a un retrocés en les condicions de vida que no desitgem. Però ells, l’extrema dreta, no torna. Ha estat sempre latent de manera més o menys tímida. Dins l’ala més extrema del PP, al poder judicial, dins les elits econòmiques,… No han desaparegut mai i ressorgeixen ara quan veuen els seus interessos, capitalistes, patriarcals i nacionals, en perill.
Ells hi eren i governaven i regien les nostres vides. Des dels comitès de direcció d’empreses d’un poder econòmic que sempre ha girat l’esquena a les classes populars. Des dels guàrdia civils que gaudeixen apallissant i retornant en calent persones que travessen les fronteres de Ceuta i Melilla. Condemnant a joves per terrorisme en una baralla de bar mentre campen pel carrer violadors.
Ells hi eren i les forces polítiques ho sabien. Que la por no ens faci creure que diumenge serà un ara o mai. Que les eleccions són la volta de full perquè l’extrema dreta hi sigui o no. Que no ens facin tornar a creure que és votant en unes eleccions com els farem fora. Perquè surti el que surti ells seguiran estant al poder. I no podem creure’ns que el que farem en aquestes eleccions serà decisiu, perquè sabem que només triarem quant volem que ens estrenyin la corretja que portem lligada al coll.
4) “Davant de situacions extraordinàries, mesures extraordinàries”
Coincidim, però, que vivim moments on hi ha moltes coses en joc. Les contradiccions del sistema són ben visibles i això més enllà d’un perill suposa també una oportunitat. Volem trencar amb la llosa i el consens social que ens vol fer creure que vivim en una democràcia i que el que passarà aquest diumenge serà decidir si volem preservar-la.
Coincidim que el moment polític actual demana molt de totes aquelles persones que no volem viure vides de misèria. Que caldria que totes aquelles organitzacions polítiques que persegueixen la transformació, i no la reforma, d’aquest món que habitem, penséssim propostes polítiques que anessin més enllà de l’administració de molles. Que tenim deures polítics que fa temps que no assumim i que s’ha fet creure durant massa temps a la gent que no feia falta lluitar i que en dipositar la confiança política en un partit institucional n’hi havia prou.
Si venen temps decisius no serà perquè votem diumenge, perquè cap poció ens porta a allò que volem, que és el desig de viure lliurement i digne. Per això no ho farem. Per no legitimar un règim que fa quaranta anys que ens esclafa. Perquè sabem que la resposta és organitzar-nos amb les nostres veïnes per fer front a les problemàtiques que cap institució pot o vol solucionar. Perquè davant situacions extraordinàries, mesures extraordinàries: organització i lluita. Perquè cap Congrés ens alliberarà, perquè el futur depèn només de nosaltres.