Enguany arribem al Primer de Maig amb el centenari de la històrica vaga La Canadenca, una vaga que representa la unió de la classe treballadora i que va aconseguir una de les grans conquestes del moviment obrer: la jornada de 8 hores. Un segle després continuem en lluita, i ho fem juntes i convençudes. Ho fem també després de més de 10 anys de la darrera crisi cíclica del sistema capitalista, una crisi que ha esdevingut el terreny idoni perquè els agents del capital apliquin unes criminals polítiques neoliberals que encara patim. Els seus beneficis, la nostra misèria.
Arribem també al Primer de Maig en un context electoral. Amb els resultats a la mà de les eleccions del 28A al Congrés podem extreure’n tres conclusions principals. Per una banda la consolidació del Règim del 78 després dels comicis, surt reforçat i introdueix nous actors al taulell de joc; l’engranatge es reconfigura amb nous actors però per continuar defensant els mateixos interessos del capital i patriarcat i la unitat territorial.
Per una altra banda, el més que previsible paper de crossa del PSOE de forces polítiques socialdemòcrates, com Unidas Podemos, i nacionalistes, com PNB, ERC i JxCAT. I per últim, l’entrada de l’extrema a les institucions ja és una realitat. Però ells, l’extrema dreta, no torna. Ha estat sempre latent de manera més o menys tímid, dins de certs partits més conversadors com PP, de l’administració pública, del poder judicial i del poder financer. No han desaparegut mai i ressorgeixen ara. Cada cop que omplim els carrers per a lluitar per allò que és nostre i qüestionar l’aparença de neutralitat de l’Estat, aquest treu el feixisme als carrers per fer-nos front i deslliurar-se de les acusacions de violència que com a classe treballadora i com a jovent patim i assenyalem cada dia. I és que com deia Antonio Gramsci “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”
L’ofensiva del capital es representa de diverses maneres en les nostres vides, les més evidents i palpables són la precarietat i explotació laboral i la retallada de drets que durant anys de lluita hem conquistat, però també ho és en altres conseqüències que sovint no es socialitzen prou com són la feminització de la pobresa o l’augment d’accidents i morts laborals. No vivim per treballar, treballem per viure.
És imprescindible continuar organitzar-nos i trobar-nos a primera línia de cada front de batalla, a cada trinxera. És imprescindible, doncs, sindicar-nos i fer dels nostres llocs de feina un camp de batalla per no permetre ni una retallada més de drets. Estem orgulloses de ser treballadores, de no viure en base a explotar a altres sinó de sustentar el món amb les nostres mans. L’orgull de classe no ens el poden traure ni retallant-nos els drets laborals, ni condemnant-nos a la misèria.
Perquè no cal iniciar cap lluita, sinó que som hereves d’una lluita que mai no s’ha aturat i a la que seguim donant recorregut, com cada 1 de maig fem front a les múltiples violències que patim dins d’aquest sistema. I per ser hereves de la lluita aquest Primer de Maig també sortim als carrers per Controlades, per demostrar a les 8 militants encausades que no estan soles i que, un Primer de Maig més, ens trobarem colze a colze.
Joves treballadores del món, unim-nos.