Diumenge és 28 de juny i arribem a aquesta data després d’uns mesos protagonitzats per una crisi sanitària, però també social i econòmica, amb conseqüències nefastes per a la classe treballadora. Com a persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, pagarem les conseqüències d’aquesta crisi del capitalisme d’igual o pitjor manera que la resta les classes populars. En el cas de les dones trans, amb taxes altíssimes de desocupació, una situació de major atur no pot fer més que agreujar una situació de pobresa que ja ens era extremadament preocupant. Parlem d’una taxa d’atur d’un 85%, que comporta problemes reals i materials que ens impossibiliten viure vides dignes. Com també ho serà per a moltes persones joves, per a qui una nova crisi econòmica suposarà una major dificultat en l’emancipació, amb el que això pot comportar per a aquelles qui viuen situacions familiars de violència i discriminació per la seva sexualitat o identitat de gènere i que no els permetrà viure lliurement. Lluitarem perquè aquesta crisi no la paguem nosaltres des de totes les trinxeres i unirem tots els colors de les lluites per un altre model al servei de la vida i no del capital.
Davant d’aquesta situació de crisi, però, resulta alarmant la força d’una extrema dreta reaccionària que fa temps que es reinventa i creix, i que ens ho vol fer pagar molt car a les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, igual que a les dones, les persones migrades i el conjunt de la classe treballadora. Com a antifeixistes, tenim molt clar que col·lectivament ens cal organitzar-nos per no deixar un bri d’aire als discursos homòfobs i transfòbics de l’extrema dreta, i que des de tots els fronts de lluita aturarem el feixisme existent en aquest estat que l’empara i el reforça. Mentrestant, plantarem cara a les agressions que patim des de l’autodefensa i l’organització. Aquestes últimes setmanes sentíem notícies d’agressions homòfobes a Sant Boi i a Sant Adrià del Besòs, alhora que augmenten els discursos d’odi contra les persones trans. Que ho tinguin clar, però, que no passaran.
Lesbianes, gais, trans i bisexuals tenim una llarga trajectòria de lluita imbricada en el conjunt de lluites transformadores i radicals per una vida digna que dibuixen el nostre territori. En tenim exemple en la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere a la ciutat de Barcelona, organitzada el 26 de juny del 1977, quan unes 5.000 persones van sortir al carrer, per primer cop, i van ser brutalment reprimides per les forces policials. Tot el que ha passat entre la manifestació d’aquell 1977 i avui ha estat un llarg camí de tensió entre l’assimilació i la resistència.
Aquesta resistència no ha estat la d’aquelles empreses i organitzacions que es tenyeixen dels colors de l’arc de Sant Martí una vegada l’any per fer negoci de les nostres vides, però que, al capdavall, formen part d’un engranatge capitalista responsable de la nostra situació i de la misèria del conjunt de les classes populars. El capitalisme és el virus, llegíem aquests dies en pancartes a les concentracions d’arreu dels Països Catalans com a resposta a la pandèmia, i davant d’això, la resposta no pot ser un orgull que desmobilitza i despolititza la nostra lluita pretenent que perdem la capacitat revolucionària i transformadora que hem demostrat moltes vegades. La nostra és una història de conflictivitat i resistència constant, i aquest 28 de juny tornarem a prendre els carrers.
No passaran!
Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!
Revolta sexual és lluita de classes. Som orgull!