Segurament hauràs notat que, des que va acabar el confinament, les notícies s’omplen de titulars que parlen de l’empitjorament de la salut mental entre les joves. Diuen que 1 de cada 3 joves d’entre 13 i 18 anys pateix ansietat, que el 75% dels casos de problemes de salut mental comencen en la joventut, que les urgències per abús de drogues en joves han crescut el 17%els últims 5 anys o que els trastorns alimentaris en adolescents han augmentat un 25% des del confinament.
També diuen que el suïcidi s’ha convertit en la primera causa de mort no natural entre joves, dada que ens porta inevitablement a preguntar-nos com hem arribat fins aquí.
Tu sabràs tan bé com nosaltres que quan parlem de salut sempre hi haurà un factor biològic que no podrem decidir: hi haurà persones més propenses que altres a patir certes malalties. Però amb això no n’hi ha prou per explicar aquest empitjorament generalitzat de la nostra salut mental, sinó que és necessari fixar-nos en tot allò que ens envolta i ens afecta col·lectivament: en el nostre context econòmic, polític i social.
Som una generació que ha viscut sota la promesa d’un futur perfecte: ens han dit que si estudiàvem tindrem una bona feina amb un sou que ens permetria tenir estabilitat econòmica per comprar-nos una casa i un cotxe, agafar-nos vacances dos cops l’any i tenir temps de quedar amb les amigues per sortir a sopar de restaurant.
Ara, en mig d’aquesta nova crisi econòmica i social, veiem que tot era una il·lusió: hem estudiat, hem treballat i per nosaltres res canvia. No tenim temps ni estabilitat, només una manca d’expectatives de futur i l’angoixa de viure un present cada dia més incert. Ens han fet sentir els únics responsables del nostre destí en un sistema on la majoria de les decisions que “hem de prendre” ja venen donades.
El malestar juvenil no és una qüestió individual, sinó el símptoma d’una societat que explota i ens oprimeix. L’ansietat, l’estrès o la depressió tenen molt a veure amb aquest context que ens ha tocat viure marcat pel 40% d’atur juvenil i la precarietat laboral que ens porten a no poder emancipar-nos; la manca d’espais d’oci gratuïts, segurs i que fugin del consum de drogues; l’emergència climàtica; l’augment de la violència masclista i dels discursos d’extrema dreta; entre molts altres.
I per si no fos suficient, enmig de tot aquest panorama, ens trobem amb l’Estat espanyol i francès, juntament amb uns governs autonòmics, que mai seran capaços d’oferir-nos els recursos necessaris per fer front a tot aquest malestar, però que tenen la cara de dir que ampliaran la partida destinada a salut mental quan són els seus propis partits els que porten anys retallant i privatitzant la sanitat. L’infrafinançament d’aquest sector bàsic fa que haguem d’esperar més de 2 mesos perquè ens atengui un psicòleg, fent que haguem d’acabar recorrent a consultes privades que molts cops no podem ni pagar; o que ens receptin pastilles al minut zero perquè farmacèutiques privades segueixin enriquint-se a costa nostra, perquè saben que surt més econòmic que no pas la teràpia continuada.
Però de res serveix canviar una peça si la resta del trencaclosques segueix intacte. Només nosaltres, les joves, organitzades als nostres barris, viles o ciutats, desobedients i combatives podem ser la peça que ho faci saltar tot. Ens hem cansat de ser la generació que paga els plats trencats de l’anterior, ens hem cansat de demanar petites engrunes i ara ho volem tot!