Des dels anys 70 i 80, en un moment de sacseig social on la força del carrer, del moviment obrer i de l’organització popular planava en cada barri, vila i ciutat, es posava també sobre la taula un debat: els Països Catalans. En un moment d’apertura del futur immediat, quina formulació política prenia la forma de governar-nos situava el debat nacional al centre; i aquells que veien el franquisme com la culminació i una forma superior de l’espanyolisme i el règim borbònic, i no com una excepció, proposaven una alternativa.
L’any 1986 el PSAN formulava el principi que ens ha guiat des d’aleshores: no hi ha alliberament social sense alliberament nacional, i viceversa. Les joves volíem, i volem, deixar de somniar amb un món millor, perquè volem construir-lo. L’única manera de fer-ho és trencant amb les velles elits consolidades en unes classes socials que no abandonaran perquè sí els seus privilegis. I aquest trencament és la lluita de classes, és la lluita contra qualsevol forma d’explotació i opressió. Per tant, si la burgesia es troba encastada en un Règim del 78 que és irreformable, la manera d’alliberar-nos ha de passar per la ruptura amb aquest reivindicant uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes.
L’independentisme ha de ser un canvi radical. Un trencament amb el capitalisme patriarcal. Per això, a les portes d’un nou 11 de setembre assenyalem també aquells que no han volgut abandonar els seus privilegis i han acabat pactant amb l’Estat. ERC i JxCat s’autoproclamaven líders de la voluntat del poble, però ens han demostrat diàriament que ja els va bé gestionar les engrunes que els proporciona l’Estat. Des que van veure que l’independentisme era massiu i de base popular han tractat d’apaivagar una força social que els podia passar per sobre. Van decidir tancar per dalt allò que no podien tancar per baix. Els exemples són diversos: la taula de diàleg fallida, la proposta de llei amb PSC i Comuns envers la sentència del català a l’escola, el silenci davant mesures insuficients del govern espanyol en l’àmbit laboral i energètic… Això ens demostra que no es pot pactar amb qui decideix les regles del joc, i menys encara quan dius representar tot un poble, però al final només defenses els interessos d’uns pocs.
Cada generació ha de fer front a nous reptes, i les joves treballadores d’avui hem crescut amb la crisi del 2008 a les espatlles i l’auge i la desfeta de l’independentisme. Hem vist amb els nostres propis ulls la misèria d’aquest sistema. És per això que tenim tan clara l’alternativa, perquè estem a les portes d’una nova crisi econòmica i climàtica i sabem que no hi ha expectatives per a nosaltres si res canvia. El nostre futur, doncs, passa per un canvi radical que no podrà donar-se si ens apalanquem en lectures derrotistes, els cops i la repressió. La independència no és un instrument de negociació, és l’alliberament, i es guanya als carrers.
Aquest 11 de setembre tornem a omplir barris, viles i ciutats de mobilització i lluita. Sortim a la diada de Catalunya per demostrar quin és el nostre projecte, com el pretenem construir i on ens trobaran. Els de sempre tornaran a casa quan el dia acabi, i l’any que ve continuaran venent fum. Nosaltres continuarem organitzades, l’11 i cada dia, defensant el nostre territori, les nostres cases i lluitant per unes condicions de vida dignes. Ens prepararem per combatre l’onada reaccionària, masclista i racista que perpetua l’extrema dreta. Ens solidaritzarem davant la repressió a tothom qui s’organitza. Defensarem l’autodefensa contra qualsevol violència i discriminació. Treballarem, en definitiva, per plantejar l’alternativa a un model econòmic i social obsolet, que té forma d’uns Països Catalans socialistes i feministes.