Aquest 9 d’octubre el jovent tornarem a eixir als carrers. Ho farem per impugnar el regionalisme valencià que, en forma de Pacte del Botànic, prometia unes millores autonòmiques que només buscaven la pau social. Un pacte que el govern de la Generalitat valenciana ha utilitzat com a carta per frenar l’organització popular i qualsevol forma de lluita que posara en dubte l’Estat espanyol i les seues polítiques liberals. Però aquest 9 d’octubre també eixirem als carrers perquè tenim clar que, a les portes d’una nova crisi, necessitem construir un projecte polític emancipador que plantege l’autodeterminació social i nacional com a única via per acabar amb aquest sistema.
Lluny de pensar-nos com un poble sotmés, acotat a les lògiques del capital i el règim del 78, tenim clar que tota política que no fem nosaltres, que no siga des de base i fora de la lògica dels partits del Govern del Botànic, suposa entrar en un joc que sempre vira cap a solucions insuficients, alhora que institucionalitza i minva la força del carrer perquè res canvie.
La veritat, un cop delatada, esdevé consciència, deia Fuster. Com a joves sabem que una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en un remordiment. Ara, enmig d’un context de plena ofensiva cap a les condicions de vida de la classe treballadora, on el cost de la vida cada dia és més car, augmenta la violència masclista, es normalitza la presència del feixisme organitzat i els rics segueixen augmentant els seus beneficis a costa de destruir el nostre territori; l’antifeixisme, i la seua traducció en força organitzada, esdevé una condició ineludible a sumar en l’oposició i articulació d’una resposta col·lectiva a totes les violències i formes de dominació que patim.
D’altra banda, no podem oblidar que fa 5 anys ens van perseguir i apallissar pels carrers de València. Ens van dir, a aquelles que pensem en els Països Catalans com un projecte d’emancipació social i nacional, que la cruesa de tot el règim es faria palesa si ens organitzàvem. L’any següent vam respondre, i van trobar moltes més militants. És així com any rere any hem vist com els nostres enemics ens definien i ens advertien que allò que posava en dubte les estructures de dominació vigents eren l’organització popular antifeixista i anticapitalista i la construcció d’uns Països Catalans, però també que quan aquesta organització hi és, res poden fer per aturar-nos.
Voler-ho tot, emancipar-nos i saber-nos lliures forma part d’un neguit latent que trobem en el jovent, un jovent que està fart d’esperar i que se’l tracte com algú que sembla que només existeix quan se’l criminalitza per organitzar-se i lluitar. Tornar als carrers, el 9 d’octubre i cada dia, fer-los nostres i difondre el missatge que aquí, en aquesta terra hi vivim i hi viu la nostra classe. Nosaltres no marxarem, però sí que farem fora tots els impediments i violències que patim per tenir una vida digna, per saber-nos iguals i per combatre qualsevol intent de mercantilitzar la nostra vida. Als instituts, a les places, als sindicats, als comités de vaga, a les mobilitzacions…. combatem tota forma de blaverisme, feixisme i espanyolisme. Avancem cap a la construcció del socialisme com l’única alternativa al sistema capitalista i patriarcal!
Avant! Visca la terra!