La nostra generació ha crescut amb les falses promeses de polítics i governs que ens dibuixaven un futur de bonança un cop superada la crisi. Després de veure com les nostres condicions de vida empitjoren any rere any i aquest futur promès és cada dia més incert, no és d’estranyar que, per nosaltres, la política “de sempre” hagi perdut tot tipus de credibilitat. De la desafecció política neix i creix entre nosaltres un profund malestar que no percep que pugui expressar-se ni troba la sortida dins les administracions públiques que gestionen a escala local les nostres vides quotidianes. Així, a les portes d’unes noves eleccions municipals, sembla que l’abstencionisme s’està convertint en l’opció política que reflecteix aquesta realitat que vivim el jovent.
Aquest 28 de maig se’ns crida a votar per decidir qui governarà a cada ajuntament i seria un error no plantejar les limitacions de la política institucional per la transformació social. De fet, encara més ho seria plantejar que des d’aquestes es pot canviar tot i no exigir-nos com a jovent la necessitat d’implicar-nos políticament més enllà de les institucions. Presentar-se a les eleccions no pot eludir aquests condicionants, però també som conscients que la lluita institucional pot ser una eina al servei del moviment popular, que tensi i se serveixi del marc normatiu per lluitar en un terreny més favorable. Així, enmig de la manca d’il·lusió pel present, les joves d’Arran apostem per les Candidatures d’Unitat Popular i el seu potencial per donar resposta al peu que vol posar el moviment popular dels Països Catalans a les institucions, sent conscients que és en la protesta i el conflicte als carrers on es guanyen les conquestes socials.
La construcció de la Unitat Popular a cada poble, vila o ciutat forma part d’una llarga tradició d’intents, derrotes, revifars i esforços per rescatar les lluites socials i nacionals que durant la transició van veure’s desfetes i engolides per un marc polític que tancava des de dalt les possibilitats de ruptura que plantejaven les lluites populars dels anys seixanta. Recuperar el seu protagonisme, reteixir la seva unitat i mantenir viva les experiències d’autoorganització davant la professionalització que iniciaven els partits polítics fou una de les tasques cabdals que van entomar les Candidatures d’Unitat Popular arreu del territori i on algunes joves van dur a terme les seves primeres passes en política.
Aquella era i és un forma de fer política davant les institucions, les quals tenen una clara tendència a empènyer-nos a la dreta i a absorbir el dinamisme i la força del carrer, que pretenia mantenir el potencial que existeix en l’autogestió i l’autoorganització popular, però sense regalar la gestió directa i la proximitat que suposa la política municipal a aquells que estaven més preocupats per enriquir-se a costa de les classes populars. Però sobretot, era entendre que municipalisme és poder popular, és donar les eines perquè emergeixi una comunitat forta i és desobeir per defensar a la teva gent i els seus drets.
La seva flama continua viva gairebé 50 anys més tard dins l’esperit de totes les candidatures que hi concorren als seus municipis des de la CUP.
El discurs de la seguretat, de l’odi i de la por que es difon des de l’extrema dreta és assumit per un progressisme socialdemòcrata que es mostra impotent. Davant l’aïllament produït per l’esquarterament del teixit social i l’extensió del risc de pobresa a cada cop més capes de la nostra societat, sembla que l’única resposta per a aquests partits recau en un Estat més fort que tingui major capacitat per controlar què fa i què no fa la població. Emperò, aquestes respostes que serveixen per veure qui la diu més grossa a un debat televisiu o per donar-se a conèixer com a partit quan no s’és conegut, acaben per legitimar totes les accions que s’emprenen contra els moviments populars que fomenten una cultura popular de lluita i resistència pel nostre poble i que trenquen amb la normalitat quan tota la violència del sistema cau sobre nosaltres.
Necessitem poder organitzar-nos i manifestar-nos per garantir una vida digna davant els embats del capital que patim, però també per teixir un teixit social fort que recorri tots els Països Catalans i sigui capaç de lluitar per la nostra sobirania com a poble i com a classe. Per fer-ho necessitem aglutinar al conjunt de la classe treballadora i de les classes populars. Necessitem uns municipis que desobeeixin a la institucionalitat del Règim del 78 i que siguin la primera trinxera en la seva defensa.
Votar a la CUP és garantir el dret a unes vides dignes als nostres municipis, on tinguem accés als recursos i serveis més bàsics. Però votar a la CUP és també avançar en la construcció d’uns Països Catalans socialistes i feministes que entengui l’emancipació de la classe treballadora com la primera política que cal dur a terme.
Aquest 28 de maig el jovent votem CUP!