De poc serveix posar-nos les mans al cap i sorprendre’ns massa davant l’auge de l’extrema dreta a les eleccions municipals i autonòmiques. És clar que no és ni un problema nou, ni quelcom que no haguéssim pogut anar observant, i també patint de forma cada cop més explícita. Ara bé, commemorar aquest 28 de juny el dia per l’alliberament sexual i de gènere és especialment important. Per què?
En primer lloc, en els pocs dies de governs i negociacions entre partits, ja hem pogut veure com la “dreta” incorpora gran part del discurs de l’extrema dreta en la seva pràctica política. Potser un sector de joves ja teníem clar que eren dues cares de la mateixa moneda, però la realitat supera les suposicions: per exemple, el Partido Popular assumint el discurs de VOX sobre la violència de gènere, anomenant-la “violència intrafamiliar”.
Nosaltres, les joves de classe treballadora sabem que la violència té gènere i que, de fet, el mateix gènere pot ser violent. Creixem en cossos determinats genèricament perquè se’ns preassumeix una identitat de gènere en base al cos amb el que naixem. I sobre aquesta mateixa base, se’ns associa uns rols, uns comportaments, una vestimenta, etc. Sabem que la violència té gènere perquè s’assigna un gènere o un altre segons el sexe (com a quelcom rígid i immutable). Perquè en la relació entre el treball reproductiu social i el treball assalariat-productiu es produeix una generització de les tasques que emanen d’aquests.
En segon lloc, tot i ser conscients de l’alarmisme que generen els mitjans de comunicació entorn de l’augment de les agressions per raó de gènere o orientació sexual, no podem ignorar que el desacomplexament dels discursos d’odi, la seva normalització i la relativa hegemonització per un (cada cop més gran) sector de la societat ens situa en un escenari de major risc per a les dissidències. Aquesta situació es pot traduir i exemplificar de moltes formes diferents. Per posar alguns exemples, l’augment dels discursos transexclusius ja sigui per part del feixisme i l’extrema dreta com pel feminisme radical (amb major o menor vinculació a les institucions capitalistes) amb tot el que això implica; o el gran nombre de personalitats obertament misògines i masclistes a les xarxes socials, que esdevenen comunicadors culturals de tot el rerefons de la reacció que s’està donant. També, però, l’intent d’absorció del moviment d’alliberament sexual i de gènere i la seva lluita per part de les institucions i els seus diferents braços, ja sigui mitjançant d’adopció d’un discurs aparentment “respectuós” amb les dissidències, però que en última instància no planteja en cap cas canvis, mesures i recursos emancipadors per a les dissidents.
Amb aquest darrer punt ens referim, d’una banda, al reforçament del model econòmic de país-aparador que procuren anar consolidant cada cop més, per exemple, promovent turisme “lgbt-friendly” sense tenir en compte l’impacte que té aquest en la nostra terra, o convertint el 28J amb una rua d’empreses i la patronal, que ignora l’impacte del model econòmic en la nostra terra i com, també, l’origen de classe afecta materialment i simbòlica amb les possibilitats de vida de les dissidències. De l’altra, establint un marc d’alarmisme per tal de justificar mesures punitivistes i securitàries, que tot sovint culpabilitzen aquells subjectes a qui situen en l’alteritat, especialment les persones racialitzades mitjançant la racialització del sexisme.
Finalment, si bé ja hem introduït anteriorment que l’origen social condiciona les possibilitats de viure més o menys lliurement el nostre gènere i la nostra sexualitat, és important poder posar sobre la taula alguns elements. Per començar, la situació de crisi ensorra les possibilitats de mínima garantia econòmica per sobreviure a la classe treballadora. Específicament, és necessari destacar les altíssimes taxes de desocupació de les persones trans. La situació d’atur d’aquestes agreuja, un cop més, la situació de pobresa que ja era preocupant i que, a més, augmenta en el cas de les dones trans. Per a les joves, aquesta situació suposa una major dificultat en les possibilitats d’emancipació, podent això significar haver de viure situacions familiars de violència i discriminació per la nostra sexualitat o identitat de gènere.
Dèiem abans, però, que el panorama actual no ens pot sorprendre. Les joves de classe treballadora sabem que la situació actual pren forma històrica en base als interessos de l’acumulació de capital. I sabem que el feixisme i l’extrema dreta, i més sota el jou de l’Estat espanyol, és i ha estat històricament present: aquest sempre ha mantingut una certa estructura vinculada al franquisme, i respon a una característica fonamental del feixisme com és el xovinisme nacional en la seva voluntat de mantenir i sostenir el règim del 78 i els interessos de les classes dominants espanyoles, aliades amb la burgesia internacional.
Malgrat que a vegades s’ha entès que la forma de tractar el gènere per part de l’extrema dreta era un accessori o una cosa secundària, les seves “guerres de gènere”, atacs al feminisme o “ideologia de gènere” o directament atacs a les persones dissidents són part del seu projecte polític nacional, a més d’una estratègia política per aconseguir adeptes, atenció i espai mediàtic.t
Per tot això, ho tenim clar: les joves de classe treballadora dels Països Catalans sabem que l’única forma de viure lliurement els nostres gèneres i sexualitats passa per l’alliberament del poble treballador català a través del socialisme i des del feminisme. Sabem que l’amenaça de l’extrema dreta és creixent i que amb això el nostre projecte nacional (incloent-hi la lluita per l’alliberament sexual i de gènere) està i estarà cada cop més subjecte a les seves amenaces. Però també sabem que cap promesa de la progressia espanyola i catalana, ni de la socialdemocràcia, suposarà el canvi d’arrel que plantegem per la lliure emancipació de les persones i la vida.
Perquè per viure les nostres sexualitats i gèneres lliurement ens cal lluitar, orgull és ser revolta cada dia!