A hores d’ara, el diagnòstic és inqüestionable: l’explotació capitalista dels recursos naturals i els efectes col·laterals que això ha provocat –i provocarà– en el planeta tenen unes conseqüències desastroses per a les condicions materials i socials de vida de la majoria de la població mundial. Aquesta premissa ja era sobradament coneguda quan Marx va assegurar que el sistema de relacions socials capitalista «devora per igual els recursos naturals i humans» que té a la seva disposició, amb l’objectiu de mantenir les seves expectatives de creixement i reproducció.
Tot i això, en els últims 150 anys la situació s’ha agreujat i en els darrers temps sembla imperatiu estrebar el fre d’emergència per aturar la voràgine extractiva capitalista. En cas contrari, ens veurem abocats a afrontar reptes ecològics inimaginables on, a més, serem la classe treballadora, i el conjunt de les classes populars, els sectors poblacionals més directament afectats per l’agreujament de la crisi. En aquest escenari, les respostes que ofereix el “capitalisme verd” —deixant de banda discursos negacionistes i ecofeixistes– als reptes actuals sols aprofundiran en la misèria i empobriment de les condicions materials de les nostres vides.
En aquest context, pren més vigència que mai el sentit de la lluita ecologista. A primer cop d’ull sembla que confrontar els efectes perniciosos del canvi climàtic sigui una responsabilitat històrica que tenim amb les generacions futures. En altres paraules, allò de «deixar a les nostres filles un planeta millor del que ens hem trobat». Tot i això, avui és necessari donar un altre tipus de resposta: la lluita ecologista és per nosaltres una lluita del present. Ara mateix, i des d’una òptica socialista, fer una crítica d’arrel al sistema capitalista i la seva explotació de la naturalesa és necessari per engegar processos de politització i organització a l’alçada de la conjuntura, en sintonia amb les preocupacions i interessos revolucionaris.
Sense incloure aquesta perspectiva, de quina manera serem capaces d’analitzar, entendre i donar resposta a algunes de les problemàtiques immediates a què ens enfrontem? En la nostra riba del Mediterrani, la divisió internacional del treball ens ha reservat un paper protagonista en la palestra de la precarietat: turisme, hoteleria i construcció s’han imposat com a vectors del creixement econòmic. Aquests s’han erigit com a principals responsables de la destrossa del territori: l’explotació natural i humana està servida, embolcallada amb el mantra de la dinamització econòmica a cop de macroprojectes, fons d’inversió i malbaratament de recursos. Des de l’oposició a la construcció al complex Hard Rock a Vila-seca, passant per l’ampliació del port a València o l’aeroport a les Illes; tots ells s’han convertit en resistències a l’expansió del model actual.
En aquesta mateixa línia, la disseminació territorial dels camps de golf són un exemple especialment il·lustratiu de les contradiccions contingudes en la lògica acumulativa del capital. A nivell simbòlic, els camps s’han convertit en un reflex del sentit comú hegemònic que adoba l’estat de coses actual: d’una banda, es troba la minoria acomodada, que gaudeix d’un luxe com és jugar al golf i totes les despeses i negocis derivats; mentre de l’altra s’apliquen restriccions al consum hídric familiar en un percentatge creixent de municipis. Aquest negoci permet evidenciar la situació d’emergència social i ecològica que es viu en el nostre territori.
Segons les dades disponibles, actualment existeixen més de 110 camps de golf i clubs als Països Catalans, obviant superfícies de menor envergadura o recintes privats. Aquesta extensió implica que l’ocupació de superfícies terrestres per als camps de golf ha contribuït en gran mesura a la terciarització de l’economia, és a dir a l’especialització turística de territoris tradicionalment agraris. Això ha anat en detriment de la conservació del territori i, en molts casos, s’ha acompanyat de la precarització dels llocs de feina associats. En addició, en un context d’escassedat d’aigua l’evidència d’aquesta irracionalitat és més cruent: de mitjana un camp estàndard consumeix 500.000 m3, l’equivalent al consum domèstic de 8.000 persones.
Per tots aquests motius, l’acció de denúncia que Arran, conjuntament amb Extinction Rebellion, vam dur a terme a diferents camps de golf del territori pren sentit. Sens dubte, ens trobem davant d’una situació complexa i les organitzacions polítiques hem d’actuar amb totes les eines disponibles. La denúncia i el sabotatge ecologista ens han de servir per agitar consciències i organitzar a les joves d’arreu en contra la irracionalitat del capitalisme. Ara bé, frenar el malbaratament de recursos no és l’objectiu final. En un moment on la vida al planeta està en disputa hem d’aspirar també a construir una alternativa global que ens permeti viure dignament, i que distribueixi i planifiqui tots els recursos en funció de les necessitats de la terra i del conjunt de la classe treballadora.
Com sabotegar un camp de golf
Com sabotegar un camp de golf1
Com sabotegar un camp de golf2
Com sabotegar un camp de golf3