Ara fa poc més d’un mes, el 7 d’octubre, Palestina es veia colpejada per un agreujament de la invasió israeliana. Aquest nou moviment s’ha anomenat la guerra de Sucot, i s’origina amb un atac de Hamás, que culmina amb la declaració de guerra d’Israel sobre la Franja de Gaza. El balanç del conflicte és de 14.128 morts i 1,7 milions de desplaçats, el 77% de la població. A hores d’ara, la majoria dels estats àrabs de la regió s’han posicionat en favor de Palestina i han portat a terme algunes intervencions d’abast reduït, mentre que els estats occidentals s’han centrat a condemnar l’atac de Hamás i donar suport a Israel. No és estrany: el suport és històric i obeeix a interessos econòmics i geopolítics. El lobby sionista és ben present en la nostra societat i pren diverses formes: agermanaments amb ciutats, convenis en universitats, presència de multinacionals, etc. Marca l’agenda mediàtica i determina un debat que s’entoma des del moralisme. I així, dia rere dia veiem com es justifica un drama humanitari que té els seus orígens a inicis del segle XX.
El sionisme té les seves arrels a finals del segle XIX, amb l’apogeu dels estats-nació. És llavors quan Herzl desenvolupa les idees base, concebudes arran dels diferents processos d’expulsió i èxode del poble jueu que s’han anat desenvolupant durant la història, especialment a Europa. Això culmina amb l’aparició de l’Organització Sionista Mundial el 1897 i la reclamació d’un estat propi. Cal matissar, però, que no es tracta d’un moviment polític homogeni, sinó que té diferents vessants ideològics, ni tampoc és acceptat ni compartit per tota la població jueva.
L’inici del reconeixement internacional el trobem amb la Declaració de Balfour el 1917, en què el govern britànic manifesta el seu suport a la creació d’un estat jueu sobre territori palestí. Evidentment, aquest posicionament anava vinculat a càlculs geopolítics: existien i existeixen interessos per controlar la regió de l’Orient Mitjà – confrontant la població jueva i àrab, impedint una aliança anti-imperialista que els pogués perjudicar—, per tenir accés a recursos, al canal de Suez, etc. Més tard, el 1922, s’estableix el Mandat Britànic de Palestina, en què l’imperi britànic promet un estat tant a jueus com a àrabs, posicionant-se a favor a la partició del territori que fins aleshores havia estat controlat per l’imperi otomà. Així, es reconeixia la creació d’un estat àrab a l’Orient Mitjà, però també d’un de jueu. Això va suposar la legitimació de la construcció d’un estat ètnic-nacional, i va donar peu a onades migratòries (tot i que algunes ja anaven produint-se).
Malgrat els malestars que es comencen a despertar sobre el terreny, no és fins després de l’holocaust nazi que s’inicien processos migratoris de més abast. La tensió escala entre els estats àrabs fronterers, fins que el 1947 l’Organització de Nacions Unides (ONU), havent-se retirat el Mandat Britànic, proposa formalment a la resolució 181 la creació d’un estat jueu a partir d’un pla de partició de la terra històrica palestina, que es materialitza el 1948 amb el reconeixement internacional d’estats occidentals d’Israel com a “estat formal i legítim”, seguint la doctrina dels dos estats. És per aquest motiu que esclata la primera guerra àrab-israeliana, que culmina amb la victòria israeliana i l’alteració de les fronteres palestines. D’aquesta manera, el pla de partició mai no s’implementa com va establir la ONU. Aquest moment marca l’inici de la Nakba, que significa catàstrofe, i dona nom al procés de desplaçament forçós de milers de palestins durant els darrers 75 anys.
El poble palestí ha hagut de refugiar-se majoritàriament en camps a les zones de la Franja Gaza i Cisjordània, o inclús a altres estats fronterers, per intentar aturar les agressions sionistes. De fet, i sent coneixedors d’això l’estat d’Israel, els camps de refugiats han esdevingut punts constantment atacats per soldats israelians. Es diu que són les zones d’entrenament de l’exèrcit israelià, on aquest posa en pràctica les seves tàctiques. Però també són enclavaments importants de memòria col·lectiva i resistència o sumud, on el poble palestí transmet els seus valors i la seva lluita, enfront de les guerres successives al territori i el procés d’espoli i d’aniquilació de l’economia palestina. Més enllà dels camps, en forma de revoltes, es produeixen les dues intifades el 1987 i el 2000, que són els aixecaments del poble palestí en resposta a la repressió constant i aguda per part de l’estat israelià.
Fruit del conflicte neixen moltíssimes organitzacions per canalitzar la resistència, d’ideologia i posicionaments molt diversos. El 1964 es crea l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), que n’aglutina una gran quantitat. Al 1968 s’hi suma Fatah, o Moviment d’Alliberament Nacional Palestí, d’ideologia socialdemòcrata i laica, sent l’organització més gran dins de l’OAP. La segona en rellevància és el Front Popular d’Alliberament de Palestina (FPAP), fundada el 1967 i d’ideologia marxista-leninista, també laica. Aquestes dues són les més grans i les que històricament han generat més impacte, a partir de dur a terme accions concretes com els segrestos d’avions per part del FPAP. Així i tot, la resistència és diversa i hi formen part també organitzacions no seculars.
Amb els acords d’Oslo de 1993, entre el govern israelià i l’OAP, aquesta segona reconeix l’existència de l’estat d’Israel amb l’objectiu d’aconseguir la finalització del conflicte. En aquests també es pacta la creació de l’Autoritat Nacional Palestina, que al 2013 es converteix en l’Estat de Palestina, i que té la funció d’administrar i governar els territoris de Gaza i Cisjordània. Això tensiona la població palestina i sectors de la resistència: la relació entre les parts negociants durant aquest procés és absolutament desigual, i la primera intifada havia generat que molts dels lideratges de la resistència estiguessin a l’exili i no participessin de les negociacions al país escandinau. Per tant, el suposat acord genera moltes discrepàncies i, fins i tot, es llegeix com una concessió: s’entén, doncs, que no es qüestiona la legitimitat de l’estat d’Israel i, en conseqüència, s’accepta la colonització fins aleshores.
La divisió és aprofitada per l’estat d’Israel: es genera un panorama propici per deslegitimar l’OAP i per alimentar les organitzacions de caràcter islamista i fonamentalista. En aquest context apareix Hamàs l’any 2006, grup islamista que acaba obtenint cert control sobre la Franja de Gaza després d’enfrontaments amb Fatah. Això deriva en l’aïllament entre els dos territoris principals, Gaza i Cisjordània. Al primer, l’Autoritat Nacional Palestina perd influència; Hamàs no reconeix el govern del president, que pertany a Fatah. A més, les relacions de Palestina amb els estats del voltant s’enterboleixen. De nou, aquesta situació és ideal pel govern israelià per tal de debilitar la resistència palestina i atacar indiscriminadament la població de Gaza, sota l’argument d’atacar Hamàs i el “terrorisme”. D’aquesta manera la població i la totalitat de la resistència es converteixen en objectiu militar i queden deshumanitzats.
De fet, en termes de fomentar la divisió entre palestins, és destacable analitzar la posició tova d’Israel davant els orígens de Hamàs: al principi, es considerava que, aquelles iniciatives islàmiques que van acabar culminant en Hamàs, eren part d’una organització religiosa que s’ocupava de la caritat i difonia missatges de deslegitimació vers els òrgans palestins. Encara més, l’exèrcit israelià administrava la zona de Gaza fins al 2005, i permetia els enfrontaments entre les dues vessants i els dos territoris. Fins i tot Netanyahu, actual president d’Israel, va reconèixer davant el seu partit el 2019 que era necessari afavorir Hamàs per dividir i aïllar els palestins.
Malgrat que Israel i els estats occidentals vulguin reduir els successos a un atemptat terrorista, el que va passar el 7 d’octubre va ser una revolta dels palestins que ve de lluny. La revolta es dona a Gaza davant de 75 anys de setge constant, reclusió i g_uetificació_, apartheid i violència. És el pas de la resistència a un moviment ofensiu, que s’ha contestat de la manera més cruenta: el genocidi, la matança despietada de la població amb tots els mitjans i sota la mirada còmplice dels estats occidentals. De fet, l’esquerra europea ha reproduït majoritàriament un discurs prou ambigu. No va ser fins a la destrucció de l’hospital d’Al-Ahli que la condemna als atacs israelians es va estendre relativament.
Tot i l’intent de neteja ètnica d’Israel, els palestins són una majoria demogràfica al territori i hi ha factors econòmics, com la fuga de capitals, que fan pensar que la situació de superioritat d’aquest estat no és tan idíl·lica com es ven gràcies a la seva maquinaria propagandística deshumanitzadora (només cal veure els trends de Tik-Tok de membres de l’exèrcit sionista i suposats “humoristes” ridiculitzant les morts dels palestins o, fins i tot, segrestant-los al ritme d’una cançó infantil). D’altra banda, malgrat les diferències que hi ha dins la resistència i l’aïllament entre territoris, els darrers fets han demostrat que existeix certa cohesió: hi ha hagut reaccions a Cisjordània i Jerusalem, on milers de palestins s’han mobilitzat. Sigui com sigui, la situació a Palestina és crítica: la brutalitat dels atacs israelians probablement no tingui antecedents; es parla de neteja ètnica, de crims de guerra i de crims de lesa humanitat. Davant d’això, tota esquerra que es pretengui revolucionària ha de condemnar amb contundència el règim de colonització i apartheid d’Israel, sense caure en el titular fàcil del terrorisme, sinó remuntant-se als fets i al context històric. Per tant, com a internacionalistes que creiem en el dret a l’autodeterminació dels pobles, cal donar suport a la causa palestina, mantenir la qüestió a l’ordre del dia i mobilitzar-nos, destapar els interessos capitalistes que s’amaguen darrere d’aquest conflicte, evidenciar els negocis del lobby sionista i pressionar els estats i les institucions per trencar amb qualsevol forma de reconeixement de l’estat d’Israel.
En definitiva, cal trencar amb la normalitat aquí, als Països Catalans i a arreu, i rebutjar l’imperialisme, el genocidi i els crims de guerra que es donen a Palestina per part del sionisme. Cal alçar la veu per dir que no, que això no comença el 7 d’octubre, sinó que des de fa més de 75 anys s’està atacant la població a Palestina. I que, com a internacionalistes i comunistes, no podem estar callats. Davant la barbàrie no podem ser espectadors.