Avui 28 de juny, com ens han recordat totes les empreses i governs, és el Dia per l’alliberament sexual i de gènere. La diada ara ja fa anys que està als calendaris de tots els community managers i a les ordres del dia de plens d’ajuntaments i parlaments. Molt abans que comencés aquest procés d’assimilació, aquesta data només era recordada per col·lectius per l’alliberament sexual i de gènere i organitzacions polítiques anticapitalistes, que mantenien i encara mantenen viva la memòria col·lectiva de les revoltes d’Stonewall d’ara fa més de 50 anys. Tot i la transcendència d’aquest esdeveniment pels moviments d’alliberament sexual i de gènere arreu del món, no hem de perdre de vista la llarga trajectòria d’organitzacions, militants i reivindicacions pròpies dels Països Catalans. Això ha anat acompanyat de tot un seguici de militants i teòriques marxistes i queers que han aportat als debats que ens fan caminar cap a un alliberament real de les dissidències sexuals i de gènere que el dia d’avui planteja l’abolició en forma de desnaturalització dels “cossos sexuats” i, per tant, del gènere com a mitjà per reproduir-los. Des d’ARRAN volem fer servir aquest article per posicionar l’alliberament sexual i de gènere com a clau de volta per fer front a l’ofensiva neoliberal (i a la reacció antifeminista) que estem patint i a la vegada donar eines i mostrar a les joves dissidents que la lluita de classes és també la via per l’alliberament de les persones trans i les dissidències sexuals.
Anàlisi de la dissidència en context neoliberal
La globalització per tal de tenir un mercat únic, la cerca de nous nínxols de mercat per explotar i l’ofensiva neoliberal contra els serveis bàsics, que en alguns països del Nord Global protegien a grans capes de la classe treballadora de la barbaritat del capitalisme tardà són essencials per entendre què està passant durant les últimes dècades, però sobretot els darrers anys amb tot el que respecte al col·lectiu LGTBIQ+.
Anem a pams: què volen dir aquestes paraules? Doncs que el capitalisme necessita créixer constantment (quan deixa de fer-ho, es diu que l’economia està en recessió). El creixement infinit en un món finit és impossible, i per tant el capitalisme no para de buscar llocs i coses amb què seguir fent-ho. Tot s’hi val, des d’una regió arrasada per un desastre natural o una guerra, on caldrà reconstruir les infraestructures, a l’habitatge (que abans de ser una cosa amb la qual especular era un lloc per viure), la sanitat o, el que avui ens ocupa: les identitats dissidents.
Des dels anys setanta que arreu dels Països Catalans comencem a patir aquest procés de mercantilització de les identitats i lluita de les dissidents sexuals i de gènere, un fenomen global que es manifesta de diverses maneres. Centrem-nos, a tall d’exemple, en la proliferació de locals d’oci nocturn enfocats al col·lectiu LGTBIQ+ a les principals ciutats dels Països Catalans. En un inici, aquests locals podrien haver constituït espais segurs de trobada, una petita bombolla lliure d’algunes de les formes de violència més explicites per, com a mínim, alguna part del col·lectiu (com per exemple va ser, als EUA, el mateix local d’Stonewall). Amb el pas dels anys i després de molta lluita, les condicions de vida d’amples capes del col·lectiu LGTBIQ+ han pogut millorar i s’ha socialitzat l’acceptació (o si més no, la tolerància) envers certes formes de dissidència. En paral·lel a aquest procés, el neoliberalisme que sempre busca nous nínxols de mercat, ha fet un forat per poder integrar en el mercat a totes aquestes persones que fins aleshores en quedaven excloses. I no només ha fet un forat en el mercat per elles, sinó que ha volgut que tota la subcultura que aquestes comunitats havien creat des dels marges pugui ser consumida pel gruix de la societat. Dut a l’extrem i combinat amb el turisme de masses això s’ha acabat convertint al llarg dels últims anys en una versió LGTBIfriendly del procés gentrificador de les ciutats de Barcelona o València i dels “Prides” que organitzen patronals i consorcis turístics.
Partint d’aquesta anàlisi, és fàcil resignar-se. Veure el capitalisme com un sistema monstruós en constant expansió. Un sistema que anirà absorbint qualsevol forma de resistència, que cooptarà qualsevol desviació que pugui amenaçar-lo. I mentre de monstruós no ho és pas poc, abandonar-se a la desesperança és poc útil. Ens fa falta plantejar la dissidència com a quelcom que sigui difícil de pair pel capital. Formular-ho de manera que quan es donin els intents d’assimilació que es donen amb el col·lectiu LGTBIQ+ o amb tants altres moviments i lluites com la feminista o l’ecologista, puguem resistir. Ens fa falta més radicalitat.
Retrospectiva històrica
Ara necessitem fer un parèntesi per explicar amb més profunditat què és i què ha estat la dissidència.
La dissidència ha existit sempre en tant que ha existit una norma, i quan la norma ha canviat, la dissidència també, i de la mateixa manera que dins de la norma se segueixen uns patrons, fora de la norma també existeixen. En aquest article farem una petita retrospectiva històrica repassant el desenvolupament que Druker fa a Desviadis. Això ens permetrà entendre com hem arribat aquí i a què pot aspirar l’Alliberament Sexual i de Gènere.
Per simplicitat i continuïtat amb els termes proposats per Druker, parlarem amb els termes d’homosexualitat i heterosexualitat, que no han de ser entesos com els podem usar en el dia a dia sinó com a termes més abstractes: el primer comprenent tota la figura i el que representa la dissidència en cada formació social i el segon la norma. També quan estiguem fent referència al present, s’ha d’entendre com fent referència al context dels Països Catalans.
Un primer apunt: no és fins a l’establiment del sistema capitalista que es comença a haver-hi una “identitat sexual” tal com l’entenem ara: Avui dia assignem termes com “homosexual” o “heterosexual” a les persones en funció dels actes sexuals que practiquen. En la majoria de les societats prèvies a l’adveniment del capitalisme això no era així. Algunes societats potser feien distincions entre homosexualitat i heterosexualitat, però quedava reflectida en l’acte i no en la persona. Aquests actes podrien estar més o menys ben vistos, però una persona podia realitzar actes homosexuals o heterosexuals sense que això ens definís res d’ella.
Un cop apareix el capitalisme, l’autor distingeix tres etapes per les quals ha passat la dissidència: la inversió, la identitat gai i la homonorma neoliberal.
Aquest desenvolupament no es donarà de la mateixa manera arreu del planeta ni seguint els mateixos ritmes. Començarà des del nucli de la potència que en aquell moment és dominant i s’escamparà a través de vincles econòmics, culturals i polítics als territoris on aquests existeixin, i en els que no, s’imposarà amb la violència més crua de l’imperialisme, anihilant tot sovint les estructures socials existents al lloc on s’imposa.
El període d’inversió és comprès entre els inicis del capitalisme i fins a l’establiment de l’estat del benestar amb el fordisme als EUA. Aquí ja apareix la concepció d’una identitat sexual similar a l’actual, però no desvinculada de la identitat de gènere. En aquesta fase la masculinitat i la feminitat van molt fortament lligades a l’heterosexualitat, i per tant és molt habitual que qui transgredís la norma en una dimensió ho fes també en l’altra: una dona lesbiana adoptaria patrons i rols marcadament masculins. En el següent període, el d’identitat gai, ens trobem que hi ha un relaxament en les normes de gènere, i que comença a ser necessari per al capitalisme i l’estat del benestar que es puguin formar famílies nuclears. El relaxament de les normes de gènere també obre nous nínxols de mercat, i amb això persones heterosexuals que encaixen dins la norma poden començar a tenir un rang més ampli d’expressions (ampli aleshores, limitat si ho comparem amb com seria ara). Aquesta major llibertat ens du a fer que es comenci a plantejar la identitat de gènere com a una cosa separada de la identitat sexual:
– per una banda, la dissidència que fins ara era “invertida” pot deixar de ser-ho: ara que per ser homosexual no has d’adoptar els rols del gènere “contrari”, ho pots ser d’amagat mentre formes una família nuclear. També jugant els extrems de l’expressió de gènere i vinculat amb què suposava ser lesbiana en el patró anterior, es desenvolupen les identitats butch i femme en lesbianes.
– per altra banda, i de la mateixa forma que es patologitza l’homosexualitat, ara que identitat sexual i de gènere són coses diferents, ja podem distingir la gent que transgredeix clarament els mandats de gènere: s’inventa el concepte mèdic de “transexualitat”.
I finalment, arribem al dia d’avui, amb l’homonorma neoliberal. Fins ara tots els règims que hem examinat tenien la norma heterosexual i una “pseudonorma” en la que podíem agrupar a bona part de les dissidents (encara que no per això vol dir que totes hi encaixin). Aquesta “pseudonorma” que hem observat en la dissidència era un reflex de la norma heterosexual, però les dissidents seguien clarament fora d’aquesta heteronorma.
L’anàlisi d’aquesta construcció ja l’hem fet més amunt, en analitzar el context neoliberal.
I ara, a què fem front?
Si reprenem el fil de just abans de fer aquest parèntesi, dèiem que necessitàvem més radicalitat. Això és perquè la homonorma neoliberal, a diferència de les “pseudonormes” anteriors és molt més poderosa. La homonorma neoliberal arriba per estabilitzar un sistema altament volàtil. Veiem com l’extrema dreta avança i el que se suposava que era l’esquerra li aplana el terreny. Una de les cristal·litzacions actuals d’aquesta assimilació capitalista és en el terreny del racisme, el nacionalisme, el colonialisme i la seguretat: l’homonorma es converteix en homonacionalisme, per justificar el racisme institucional, la construcció d’una hegemonia de la inseguretat, o les actuacions genocides d’un estat inventat. Sentim discursos securitaris que ens plantegen un enemic extern, un enemic què amenaça al nostre mode de vida lliure, modern i europeu i per acabar-ho d’adobar, ens diuen que som nosaltres l’objectiu d’aquesta amenaça externa, i que l’estat capitalista ens protegirà: no caurem en l’homonacionalisme. Sabem què està intentant l’extrema dreta quan ens diu que no hi ha millor lloc que Europa per ser lliures, cap estat com l’Espanyol o el Francès si volem ser tolerades, i que ningú millor que la nostra policia per defensar-nos del “salvatge migrant”. L’homonacionalisme és això: una tergiversació perversa i deliberada de la realitat. Un gran aliat de l’imperialisme. Aquesta recepta que combina el nacionalisme excloent, la xenofòbia i el classisme amb la instrumentalització del col·lectiu LGTBIQ+ per justificar l’exclusió, l’odi i la violència que s’exerceix a les persones migrants. No ens deixarem enganyar, ja sabem de quin peu calcen i que els hi hem de plantar cara. Tenim clar que aquesta pretesa acceptació de part de la dissidència s’esvairà tan aviat com puguin tornar a atacar-nos.
La homonorma neoliberal ja no és un mer reflex de l’heteronorma, sinó que n’és un calc.
I és un calc que vol contenir una dissidència que mai ha encaixat. És una còpia de les mateixes estructures de poder contra les que fa anys que lluitem. Un calc de la família nuclear i de la privatització de les cures rere les portes de les nostres llars i de les llargues cadenes de cures que tantes militants feministes han traçat des de Llatinoamèrica i que evidencien el llast del colonialisme i de l’imperialisme. La norma, sigui homonorma o heteronorma no ve mai feta des de baix, no està mai pensada per a la classe treballadora en tota la seva diversitat.
Una proposta per a tothom
Aquesta homonorma és la doble cara de la moneda: en un costat hi ha aquesta presumpta assumpció de reivindicacions transformades en la normalització d’un model de vida que fa aparèixer el sistema capitalista i patriarcal com a progressista, però a l’altra hi ha el reforçament del sistema. Es desactiva el potencial revolucionari i la consciència d’alguns dels sectors més marginats pel sistema amb una falsa integració. I aquest ha estat l’origen del capitalisme rosa: la «normalització» de la dissidència sexual i de gènere li ha permès concebre’ns com un nínxol de mercat més, sobre el qual establir unes pautes de comportament i de consum. I converteix la manifestació de l’alliberament en la desfilada del Pride. Aquest ha estat el cas de la majoria de les ciutats on «se celebra l’Orgull»: manifestacions que s’han mercantilitzat, o ciutats on no hi havia manifestació i on la pretesa defensa dels drets LGBTI hi arriba de la mà de la patronal.
Hem de recuperar l’esperit de la revolta d’Stonewall, el de Margarida Borràs, primera trans executada pel fet de ser-ho al nostre país, i el de les Carolines que marxaven pel Raval ara fa nou dècades. És imprescindible articular la dissidència sexual i de gènere com a moviment de masses i defugir de les concepcions neoliberals que volen reduir l’alliberament a la mera suma de llibertats individuals. Hem de defugir tant de l’”abolicionisme de gènere burgès” (feminisme radical) com del “liberalisme trans”, tal com els defineix Ira Hybris a “Trans/formar-ho tot: notes degenerades per a l’abolició del gènere“.
Com a persones queer no ens queda una altra opció que trencar amb tota cadena d’opressió, també la que ens encadena en una falsa acceptació o normalitat, que ni és la nostra, ni la que volem per ningú; el colonialisme, com a forma d’expandir el desig d’acumulació i possessió capitalista ha de ser abolit, de la mà d’aquelles relacions socials que el fan possible, com la família nuclear, el binarisme sexual (imposat contra pobles indígenes, principalment de l’Amèrica Llatina durant la colonització del continent com a una via més del genocidi, genocidi cultural, social i identitari) o el cisheterosexisme. Només així permetrem expandir i alliberar els vincles superant la necessitat de que aquests passin a ser funcionals per a la reproducció directa del sistema. En definitiva, comunitzar les cures i redistribuir-ho tot.
La lluita per l’alliberament sexual i de gènere no ha de ser una lluita sectorial. El sistema sexe-gènere i la família nuclear són uns dels pilars del capitalisme i per tant l’abolició d’aquests ha de ser un element central de la lluita de classes. Per nosaltres no hi ha reforma que valgui: volem un alliberament per a totes les persones de l’opressió que suposa gènere i la categorització sexual. Entenem doncs la dissidència com a forma de contrapoder, quelcom a expandir i a enfortir entre totes.
Cal dotar a l’alliberament sexual i de gènere d’un fort component de classe per tal que el nostre subjecte polític dissident sigui explícitament revolucionari i torni a sentir l’organització política com a una necessitat. I també cal que les joves trans, mariques, bolleres, bisexuals, les queer, prenem el què és nostre: la capacitat de dibuixar la sexualitat, les cures i la reproducció sense la base de les relacions socials capitalistes. I això és l’únic que no podran ni absorbir ni mercantilitzar.
Referències
Ducker, P. (2023) Desviades. Normalidad g ay y a nticapitalismo q ueer. Sylone Viento Sur
Hybris, I. (2021, 6 de Maig) Trans/formar-ho tot: Notes degenerades per a l’abolició del gènere. Catarsi Magazín.