Arran assenyalem la segona residència de Gerard Piqué a la Cerdanya, per denunciar que el nostre territori no és un decorat per a pijos ni rendistes.
Que la situació envers l’habitatge indigna, no és nou. Assenyalar com els pijos i rics compren a toc de telonari el territori on vivim i allò que més els contenta, sense tenir en compte res més que els seus capritxos, tampoc. I que la gent del Pirineu vivim ofegada per un monocultiu turístic que ens pren qualsevol pensament de poder seguir vivint a casa nostra i fer-hi vida, encara menys. El malestar no és nou, però la força amb que s’estan empenyent les lluites per l’habitatge estan sent més que potents aquests darrers dies.
Aquest cap de setmana s’ha dut a terme un acte de protesta per part de la plataforma Pirineu Viu, tallant la carretera C-16 a l’altura de Berga i anunciant una manifestació per exigir un habitatge digne, el pròxim 6 de desembre. El pròxim dissabte, 23 de novembre, Barcelona tornarà a posar-se guapa amb la manifestació convocada pel Sindicat de Llogateres i el moviment per l’habitatge, sota el lema “Abaixem els lloguers”. Dos mobilitzacions que sumen als diversos esclats que hi ha hagut els darrers mesos arreu de l’Estat Espanyol, així com el pols diari que es fan des dels Sindicats, PAHCs i organitzacions veïnals.
Però, per què assenyalar Piqué?
Si bé veiem, per una banda, que el model imperant ens fa fora a les joves del lloc on hem nascut i crescut i que, al Pirineu, l’oferta d’habitatge està totalment enfocada al lloguer turístic temporal o les promocions de luxe, impossibilitant que ens puguem pagar un habitatge digne; veiem també, com el 64% de l’habitatge a la Cerdanya són segones i terceres residències.
És inadmissible que es permeti i es normalitzi que més de la meitat de l’habitatge que tenim a la zona només s’utilitzi per viure-hi una mitjana de 14 dies a l’any! Quina bestiesa és aquesta? En un moment on l’augment estratosfèric del preu de l’habitatge se li suma una ofensiva conscient, que orienta la comarca a l’oci i entreteniment pels segons residents a través de les grans marques, que ens relega a ser un decorat per un turisme nacional i internacional que ve a divertir-se a les pistes d’esquí, als camps de golf i a les seves residències de luxe i que ens aboca a feines precàries i torns miserables en hostaleria, cal que ens plantem.
I és que això no va d’exigir l’irrisori dret a l’habitatge, tenint un habitatge digne i de qualitat per tothom, sinó també de trencar la concepció que es té de l’habitatge. Cal trencar amb la mentalitat del “si s’ho pot pagar, ho pot fer”; del “és cosa de cadascú el que fa un amb casa seva”; o el “cadascú que faci el que vulgui”. La llibertat individual té uns límits molt clars: els drets de totes. I l’habitatge, senyores i senyors, ha de ser un dret de totes que passi per sobre dels capritxos dels rics de torn. Així que ni Piqués a la Cerdanya, ni a la Costa Brava, ni enlloc.
La possibilitat de viure en un lloc no només passa per l’accés a l’habitatge sinó també per poder-hi fer vida. El turisme ha transformat completament la vida social i cultural de la Cerdanya, que està patint un procés de gentrificació basat en la immigració intercomarcal i temporal de la burgesia, tant catalana, com espanyola, com francesa.
Les dinàmiques del capitalisme a casa nostre, evoquen el Pirineu a ser el pati de jocs de la burgesia, destrossen el territori i les nostres vides per afavorir l’acumulació infinita de benefici, sense miraments per les conseqüències. Davant d’aquest sistema depredador, ens plantem. Per uns Països Catalans, independents, socialistes i feministes i un Pirineu lluny de les urpes del capital!