Desnonaments invisibles i altres encants de Girona


19/1/2025

Girona de postals, jovent en resistència: Combatre la gentrificació i retornar la ciutat a les veïnes

Parlar del jovent que habita Girona implica visualitzar un munt de realitats que topen de tant en tant pels carrers i procuren conviure, sense massa encaix. Les joves representem un 20% de les gironines. Una suma d’expectatives d’una ciutat plena de vida estudiantil; de memòries d’infància on trobar pàrquing no era una odissea; d’arribades carregades de maletes i aspiracions a una feina digna; i també de contractes d’esportista d’elit que, en la lletra petita, mercantilitzen el territori per abastir els desitjos i luxes guanyats a base de quilòmetres sobre rodes.

Trepitjant els mateixos carrers empedrats, les joves a Girona percebem amb mirades molt diferents els números que quantifiquen la vida -o la subsistència- a la ciutat. Amb l’augment d’un 581% dels lloguers de temporada els darrers cinc anys, els edificis que abans aspiraven a ser llar, s’adapten a la convivència de temporada, on l’únic que ha de perdurar a llarg termini són les fotografies que s’enduran a casa turistes d’arreu del món.

Així doncs, la ciutat s’esforça a mantenir-se a l’altura de les postals que constituiran la seva imatge i identitat. Els comerços locals que responen a les necessitats populars, tanquen per deixar pas a cafeteries amb preus desorbitats. Comerços de CBD, queviures oberts fins a la nit, Inditex en les seves múltiples formes, o cadenes de restaurants on les precàries condicions del personal garanteixen el temps mínim d’espera per reprendre forces amb una hamburguesa, després d’hores i hores de voltar botigues. Maquillant l’estàndard de benestar a la ciutat amb la falsa idea d’accés a tots aquests luxes, la gentrificació no perd l’oportunitat de clarificar en anglès, francès i castellà que les classes populars no hi són benvingudes. I així mateix, ens deixa clar que tenim motius de sobres per organitzar-nos i resistir. La ciutat és nostra, i tenim dret a habitar-la dignament. La gentrificació no és una condemna irreversible si ens plantem i trenquem el relat que la justifica.

No és gaire atrevit afirmar que, com a joves, compartim l’especificitat d’un moment vital de creixement, decisions, expectatives i experiències amb què anem construint les nostres vides i identitats. La novetat emmarca els estudis, feines, relacions; l’espai que ocupem i com ens hi desenvolupem. Subordinades a les condicions materials que modelen les nostres possibilitats i expectatives, entenem d’entrada que la novetat no va acompanyada de la llibertat; i molt menys de l’autonomia. I en un pla menys evident, l’impacte de la gentrificació s’infiltra en el dia a dia, dins i fora de casa, procurant arrelar-se al nostre futur. Les trobades quotidianes al voltant d’un esmorzar de cafeteria, passen a ser un luxe esporàdic. Les converses passejant pel centre s’interrompen pels fluxos de turisme que ocupen els carrers. Sopars de colles que abandonen els restaurants per fer-se en pisos d’amigues, i amigues que deixen el pis i ja no venen als sopars. Feines de temporada on mai sabem quan s’acaba la jornada, però sí quan finalitza el contracte. Estudis en línia per poder-ho compaginar amb la feina; i així mateix anar reduint la presència del jovent a la ciutat. Menys entitats, menys oci popular, menys trobades, més aïllament i més invisibilitat.

En la imatge immaculada que la ciutat ha d’oferir al turisme, no hi té cabuda el jovent precari, i molt menys si mostra disconformitat. La jugada requereix l’expulsió, discreta i efectiva. El negoci és el turisme, i qui no en pugui assumir el cost haurà de marxar.
Aquests desnonaments invisibles, sembla que només siguin percebuts per l’angoixa que tant hem normalitzat el jovent. De tant en tant, alguna pintada desperta converses subversives, algun comentari crític a la situació. De seguida, però, el bombardeig de missatges sobre civisme i sobre tots els beneficis que ens pot aportar el turisme, desplacen la conversa; el capital s’apropia del sentit comú. Defensa com a lògica i lícita l’especulació i explotació del territori, en pro d’un benefici teòricament necessari. Un marc on el benestar és prescindible.
Però, què passaria si algú trenca aquest marc? Si algú, de matinada, en comptes de sortir a donar un volt en bici, es dedica a bloquejar amb silicona els panys dels pisos turístics? Si normalitzem el boicot a l’especulació, si entenem com a lògica la defensa de la vida per sobre el benefici?
Si bé l’hostilitat del jovent pot incomodar, potser hem d’assumir que és la conseqüència orgànica a l’hostilitat de la ciutat. Que el que realment és forçat és convertir un territori habitable en una font de benefici, en forma de reclam turístic o de parc d’entrenament. Suposadament, hem de construir-nos un futur brillant traient el millor de les condicions que se’ns brinden. La realitat és que sense canviar aquestes condicions no podem créixer; i ho veiem ben clar en la davallada de la nostra salut mental, així com en una emancipació cada cop més tardana.
De la mateixa manera que ser joves ens exposa a reptes i limitacions, també ens planta davant de possibilitats úniques i de la necessitat de ser revolucionàries. Així doncs, davant la Girona de postal que se’ns està venent, les joves ens veiem obligades a alçar la veu. No podem acceptar passivament que els nostres carrers es converteixin en escenaris de consum ràpid i que les nostres llars siguin mercantilitzades per satisfer les exigències d’un model turístic insaciable. No podem tolerar que ens expulsin de la ciutat on hem crescut o que hem escollit per construir el nostre futur. La precarietat, la invisibilitat i la pèrdua d’espais comuns no són casualitats, sinó conseqüències directes d’un model de ciutat que prioritza el benefici econòmic per sobre de les persones.

La ciutat no és una mercaderia, i nosaltres no som figurants en un decorat turístic. Som el present i el futur de Girona. I si la ciutat ens és hostil, la nostra resposta ha de ser clara: resistir, combatre i transformar. Perquè viure dignament no és un privilegi, és un dret; i no demanarem permís per defensar-lo.

És hora de passar a l’acció. D’omplir els carrers amb la nostra presència i les nostres veus. De recuperar espais per al jovent, de defensar els drets laborals, de denunciar els abusos i d’assenyalar aquells qui s’enriqueixen a costa de la nostra precarietat. No hi ha futur possible si no és un futur compartit, construït des de la solidaritat i la lluita col·lectiva. Només hi ha futur si el construïm juntes.

ARRAN Girona