Com combatem la crisi ecosocial?

Som una de les últimes generacions que té l’oportunitat de canviar el rumb de la nostra història. Vivim una disjuntiva històrica que no podem ajornar més: o abordem ja la crisi ecosocial o arribarem a un punt de no-retorn on tot serà massa tard.

La crisi ecosocial ha reafirmat la socialdemocràcia com a un model fallit, per la incapacitat del capitalisme i l’estat del benestar de garantir una vida digna a la majoria de la població. Això ens ha portat a una disputa entre dues posicions radicalment oposades: els nous feixismes, que es basen a definir un grup selecte de persones amb dret a continuar vivint en el model depredador actual, mentre la classe treballadora d’arreu del món és condemnada a la misèria; i l’ecosocialisme, que proposa planificar la gestió dels recursos que ens queden, posant el benestar del conjunt de la població per sobre del benefici econòmic dels que acumulen el poder.

Així, una de les tasques més immediates que hem d’assumir és la de construir un front de masses ecologista que tingui la voluntat de superar el capitalisme. Per acomplir aquesta tasca, però, cal superar les limitacions amb les quals s’ha topat el moviment ecologista de casa nostra i que aquest ja ha analitzat els darrers temps:

1. Falta d’articulació. Les múltiples plataformes, col·lectius i organitzacions ecologistes locals que han anat naixent arreu del país han sigut un motor imprescindible per bastir una consciència ecològica entre moltes de nosaltres i per defensar el territori. Tanmateix, si entenem que la crisi climàtica és una qüestió sistèmica, la lluita local esdevé insuficient per capgirar les lògiques capitalistes que ens han portat fins aquí. Tot i que l’autoorganització local és imprescindible, cal un moviment nacional que les articuli dins d’una estratègia més ambiciosa amb un programa que passi per l’alliberament nacional i social com a punts de partida des d’on combatre la crisi climàtica.
2. Demandes reformistes. Una altra part del moviment ecologista ha plantejat aquesta qüestió des de la globalitat, a través de moviments internacionals. Aquests van tenir una gran capacitat mobilitzadora entre àmplies capes del jovent de països occidentals, però amb dificultats per trobar maneres d’aterrar la seva activitat política al territori i, a més, centrant gran part dels seus objectius en exigir demandes a les institucions supranacionals com la UE. Per tant, en molts casos s’han quedat en moviments que, tot i despertar una gran consciència ecologista entre el jovent han sigut incapaços d’aconseguir avenços materials i han sigut fàcilment copsats per l’imaginari socialdemòcrata d’un capitalisme verd.
3. Activisme. La lluita ecologista internacionalment es reconeix o caracteritza per l’activisme, és a dir, en una implicació individual a través de mobilitzacions multitudinàries, performances i campanyes mediàtiques per conscienciar la societat. Tot i l’impacte que han arribat a tenir aquestes accions, cal entendre que l’activisme, per naturalesa, tendeix a ser reactiu, efímer, puntual i simbòlic. A més, fomenta entendre la lluita com un projecte individual. Per afrontar la crisi ecosocial actual ens calen organitzacions de militants: persones amb un compromís i una dedicació estables, un arrelament a la seva realitat local, que facin un treball estratègic i formatiu constant amb la voluntat de construir un poder col·lectiu.

Per tant, és inajornable la tasca de definir una estratègia ecologista que:

1. Passi del resistencialisme local a l’ofensiva generant un front ecologista anticapitalista, aglutinador i cohesionat que guanyi terreny al capital a través de l’acció unitària.
   2) Interrelacioni el front ecologista amb les altres lluites socials amb l’objectiu de crear un contrapoder popular que confronti les lògiques capitalistes i que situï la conquesta del poder als Països Catalans com a un objectiu estratègic necessari per a la socialització dels mitjans de producció i la seva democratització, elements claus per acabar amb les lògiques del sistema que ens han portat a la crisi ecosocial en què ens trobem.
   3) Enforteixi les organitzacions revolucionàries de caràcter nacional, connectant les lluites locals amb una estratègia global, creant llaços amb els altres fronts de lluita amb l’objectiu de disputar el poder a les classes dominants i les seves institucions.

Podem creuar-nos de braços i observar com el món cau a trossos mentre amb prou feines aconseguim sobreviure. Podem fer cas a les narratives de col·lapse que ens volen paralitzar. O podem tornar a creure que la revolució és possible; que és, de fet, una condició necessària si volem garantir el futur de la humanitat i del planeta. Per això, com a militants revolucionàries, necessitem una mirada llarga estratègica que ens permeti imaginar i construir nous horitzons socials. Ens cal una brúixola que orienti l’acció política cap a un futur vivible i digne; ens cal una proposta organitzativa i estratègica que camini cap a la construcció d’un front de masses ecosocialista encarregat de generar les condicions perquè es produeixi aquesta revolució.