El català perd parlants? En guanya, de secundaris? Estem en emergència lingüística? Amb l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2023 (EULP), tornen els debats cíclics quant a l’estat de la llengua catalana al Principat de Catalunya. Per la seva banda, al País Valencià una nova ofensiva de l’espanyolisme contra l’escola en valencià, un dels pocs espais propis, amb la consulta de la Conselleria d’Educació, situa la defensa de la llengua a la primera línia.
Els cants que ressonen sovint clamen salvar la llengua, defensar-la d’un embat o, fins i tot, lamentar-se per la situació d’emergència lingüística. És evident que quan t’ataquen tens dues opcions: claudicar o bé alçar-te i defensar-te. El poble treballador català ha optat majoritàriament per alçar-se i defensar-se. És per això que tradicionalment tendim a parlar sobre el català en termes resistencialistes, des de posicions de defensa. Aquests posicionaments són necessaris, és clar, sobretot, quan pateixes una situació de minorització lingüística per part d’Estats que necessiten esclafar-te per construir-se i fer-se més grans. Si ens ataquen, hem de contestar. Ara, cal que comencem a perdre certs tics quan parlem del català. Parlar des d’una posició de debilitat i de defensa és un d’aquells tics que no ens fa avançar. Cal passar a l’atac, prendre la iniciativa i tenir una actitud activa i positiva pel català. Què podem fer?
Per començar, detectar precisament aquells discursos que ens redueixen a aquesta posició de debilitat. Per una banda, tenim els discursos espanyolistes, naturalment, que arreu dels Països Catalans intenta reduir la influència i ús del català. Als espais on és majoritari, propis de la llengua com l’escola o la televisió pública, defensen la seva bilingüització, imposant-hi el castellà. Allà on el català té molt poca presència, se’l tracta com un impediment, com a inútil o com a una imposició. Tot decorat d’una suposada llibertat dels parlants per escollir la llengua que volen utilitzar, però sense facilitar-ne el coneixement i menyspreant-la. Per altra banda, tenim els discursos resistencialistes i essencialistes, que amb la intenció de defensar la llengua, ens arraconen a una comunitat minoritària que ha de resistir, sense capacitat d’incidència en la realitat i, per tant, sense capacitat de guanyar nous parlants. Aquests discursos s’entenen des de posicions immobilistes que, en comptes d’assenyalar els motius i les causes de la minorització per poder combatre-les (siguin els esforços dels estats espanyol i francès, sigui un model econòmic que impedeix a les persones arrelar al territori) assenyalen la immigració com a cap de turc per a tots els mals. Una posició política seriosa que pretengui resoldre la minorització no tractaria d’aïllar i expulsar els potencials nous parlants.
Però nosaltres, com a materialistes, creiem que la realitat pot canviar, i que de nosaltres depèn poder viure en català a casa nostra. Com que tota pedra fa paret, d’entrada, com a individus, proposem parlar en català amb tothom, sigui com sigui, vingui d’on vingui, parli com parli. D’aquesta manera capgirem dinàmiques negatives per al català com ara la norma de convergència al castellà ―és a dir, el canvi de llengua davant d’algú que no és catalanoparlant―. Així mateix, donem l’oportunitat a nouparlants per parlar-lo o a nouvinguts per aprendre’l i tenir un entorn favorable al català. Ja ho deixava clar un dels pares de la sociolingüística catalana, Rafael Lluís Ninyoles, en la seva obra Conflicte lingüístic valencià (1995): la motivació integradora és clau per aprendre una segona llengua. Això és la motivació d’aprendre una llengua perquè és la llengua comuna d’una societat o perquè té una funció social concreta. Parlar català sempre i amb tothom és una de les vies més ràpides i eficaces per normalitzar-lo. Fem-lo present arreu.
De totes maneres, l’acció per la llengua, en tant que fet social, no pot quedar en el pla individual. Ha d’anar més enllà. S’ha d’assumir com un repte col·lectiu. Això passa perquè els nostres espais d’organització i de socialització es referenciïn i consolidin com a espais còmodes per al català. I què vol dir que siguin espais còmodes per al català? Ras i curt, que esdevinguin punts d’inclusió de nous parlants i també de socialització en català per als mateixos catalanoparlants, sobretot allà on la minorització és alta, com ara Perpinyà o Alacant, però també en barris més castellanitzats com Nou Barris, a Barcelona, o Campclar, a Tarragona.
Per això, és necessari assegurar un model econòmic i territorial que permeti als habitants arrelar allà on viuen. Resoldre impediments com la precarietat és fonamental per poder permetre que el català sigui una llengua útil per a les persones, siguin nouvingudes o nascudes aquí, perquè els permeti cohesionar-se amb la comunitat on viuen. Sabem que el capitalisme malda per l’homogeneïtzació de la societat, i això inclou la imposició de llengües dominants arreu, com el castellà o l’anglès, en detriment de llengües que acaben sent minoritzades.
Això va de drets i perquè el dret de viure plenament en català estigui garantit per a tothom cal desplegar abans el dret d’aprendre català i, per tant, convidar a qui no ha accedit a la llengua del país a formar part de la comunitat lingüística catalanoparlant. Cal dir, a més, que aquests drets xoquen frontalment amb el que propugna l’espanyolisme quan parla de llibertat lingüística. La seva “llibertat lingüística” comporta necessàriament que no calgui saber parlar català. És a dir, defensen el dret a la ignorància, el famós “Viva la muerte, muera la inteligencia”. Ens hi hem d’oposar per dignitat.
Amb tot això, el jovent hem de ser a la primera línia de l’acció pel català i convèncer que el derrotisme és immobilisme. Cal que garantim els nostres drets lingüístics, com quan exigim que les classes siguin en català, però també cal que facilitem el dret d’aprendre català a qui encara no l’ha après. Hem de ser els agents de la política lingüística de base. Així mateix, hem d’organitzar-nos per lluitar per uns Països Catalans independents. Sense ser plenament sobirans i sense tenir un control de tota la política lingüística, el català no deixarà de ser una llengua minoritzada.
Queda clar, per acabar, que perquè el català s’estengui cal anar més enllà de respondre als embats dels Estats. Ens és urgent començar a fer política lingüística des de baix, des dels nostres espais, com per exemple des dels casals i els ateneus. Creem grups de conversa, exigim el català en les nostres festes, organitzem espais de creació artística, muntem grups de debat, celebrem correllengües, fem vermuts literaris i no deixem de compartir el català. I seguim organitzades, per la llengua, per assolir finalment la independència. Hi ha futur si el construïm nosaltres.