“Dormir 8 hores és de pobres.” “Un home de veritat ha de liderar, gestionar i conduir la família.” Aquestes frases, que semblen extretes d’un manual de misogínia del segle XIX, són avui part del discurs dominant de la manosfera, un univers digital on es redefineix la masculinitat en clau reaccionària.
Però, què ha passat?
Els models tradicionals de masculinitat i feminitat han estat qüestionats, provocant una resposta conservadora que reivindica un retorn a l’”essència masculina”, basada en el domini, l’èxit econòmic i la superioritat sobre la dona. En un món on la precarietat i la inestabilitat són norma, molts homes busquen seguretat en rols rígids i jerarquies clares.
Amb l’expansió d’internet als anys 90, la pornografia va passar a ser més accessible que mai, convertint-se en una indústria cada cop més violenta. A la vegada, la cultura bro, amb el seu masclisme desenfadat i humor agressiu, va generar el context perfecte per a la manosfera. Tots aquests factors sumats han permès que, per mitjà de les xarxes socials, s’hagi amplificat aquesta onada reaccionària. Figures de l’extrema dreta han convertit la crisi de la masculinitat en un negoci lucratiu, venent cursos d’autosuperació i estil de vida basats en l’odi i el rebuig al feminisme.
Segons aquest discurs, un home de veritat ha de complir amb quatre requisits innegociables: tenir èxit econòmic, si no s’és ric es considera fracassar; autocontrol emocional, les emocions són vistes com una cosa de dones; un cos perfecte, perquè sense músculs no ets un home; i el domini sobre la dona, que ha de ser una extensió de tu. Aquest model idealitzat es basa en una reinterpretació esbiaixada de l’estoïcisme clàssic, exaltant figures històriques com els emperadors romans o els víkings per justificar la dominació masculina.
Figures com Llados utilitzen una versió reduccionista de l’estoïcisme per justificar-se. L’estoïcisme clàssic es basa en la virtut, la racionalitat i el control de les emocions per assolir una vida ètica. No obstant això, aquests pseudogurús n’extreuen només els elements que els convenen, convertint-lo en una eina per reforçar estereotips masclistes. Aquesta estratègia és un clar exemple de la fal·làcia cherry picking, on només es seleccionen les parts del discurs filosòfic que encaixen amb la seva ideologia, ignorant-ne completament el context. Per exemple, fan servir frases de Marc Aureli sobre la disciplina per justificar la insensibilitat emocional, però obliden la seva defensa de la compassió i la justícia.
La manosfera no és només un espai de debat sobre la masculinitat: és un ecosistema de misogínia digital que es relaciona directament amb moviments polítics d’extrema dreta. VOX o Hazte Oír han sabut aprofitar aquest malestar per guanyar adeptes joves. Aquesta xarxa antifeminista ha desenvolupat el seu propi llenguatge: termes com “mangina” (home aliat del feminisme, menyspreat per no ser prou “masculí”) són habituals entre aquests grups. La manosfera construeix un món paral·lel on les dones són les enemigues i els homes només poden ser víctimes o dominadors.
La incertesa política, social i econòmica es manifesta amb por i inseguretat. És aquí, on es troba refugi en una falsa nostàlgia del passat, la manosfera i altres discursos reaccionaris ofereixen un retorn a l’ideal d’home alfa. Un model molt rígid amb unes característiques molt concretes, on hi entres o no. La feminitat i la masculinitat passa per imposar-nos amb violència com no hem de ser, establint uns marcs de gènere molt definits a través de càstigs i rols. A les dones i identitats dissidents es manifesta amb violència masclista però, en els homes ho fa també amb uns estàndards impossibles de complir, generant frustracions o crisis d’identitat. Per combatre-ho és fonamental redefinir què significa “anar contra el sistema”, no és rebel qui defensa estructures patriarcals.
La veritable resposta passa per construir una alternativa que no es basi en el domini, sinó en la col·lectivitat i la responsabilitat compartida. Com a joves, tenim clar que el nostre projecte i el del conjunt de la classe treballadora és el feminisme. És indestriable la lluita de classes del feminisme, així com també ho és el feminisme de la lluita de classes. L’anàlisi que fem és que la construcció de les masculinitats hegemòniques formen part de tot un engranatge del sistema capitalista pel manteniment de l’ordre social. Per poder treballar i traçar alternatives hem de trencar amb la culpabilització i la criminalització, i, en conseqüència, actuar amb responsabilitat i compromís. Deixar de banda la victimització, fer els processos de crítica i autocrítica pertinents i col·lectivitzar com ens afecten les masculinitats hegemòniques, tant a dones i identitats dissidents, com als homes. Hem de defensar les nostres eines de lluita sempre qüestionant-nos quines ens ajuden a assolir els nostres objectius, en el moment que toca. Organitzar-nos, formar-nos, enfortir-nos com a moviment, amb els col·lectius, les organitzacions i els agents amb els qui compartim la lluita.