- El poble condemnat a la indefinició
La cultura catalana està en perill. És una afirmació que podem sentir de moltes boques diferents: els partits polítics catalanistes i les organitzacions independentistes, les plataformes en defensa de la llengua i les associacions de cultura popular, no hi ha ningú que no es posi les mans al cap quan veu l’estat actual de la nostra cultura. La pèrdua d’identitat i afecció cap a la catalanitat, així com el retrocés lingüístic que estem patint, són indicadors que s’agreugen a cada enquesta que es publica, i una vegada més, ens veiem obligades a reflexionar per trobar la nova fórmula que ens faci avançar i que ens permeti escriure un nou capítol en la història de resistència del nostre poble.
Començarem pel principi. Sovint, la cultura és definida com el conjunt de símbols, valors, coneixements i tradicions que conformen la forma de viure d’un poble. Nosaltres trobem que és una definició correcta, de diccionari. Però la vida sovint és molt més complexa que el que podem trobar a un diccionari, i conceptes tan grans com la cultura necessiten entendre’s en el seu context. La humanitat ha desenvolupat aquests símbols, valors, coneixements i tradicions, a mesura que s’ha anat adaptant amb el seu entorn. Per això relacionem el vermell de la sang amb el dolor, o el verd d’un prat d’herba fresca amb la tranquil·litat. És a dir, que els elements culturals responen a l’adaptació de les societats a la natura, als conflictes del seu entorn… La cultura és, per tant, adaptativa i canviant, la cosmovisió d’una comunitat a partir dels elements amb els quals interactua. La cultura catalana, doncs, és el conjunt de símbols, valors, coneixements i tradicions que conformen el nostre dia a dia com a persones dins dels Països Catalans, construïts en aquest racó concret de la península Ibèrica, adaptats al nostre context conflictiu amb els estats espanyol i francès i als canvis demogràfics que hem viscut històricament.
En un món globalitzat, després del procés independentista i amb el sorgiment de moviments identitaris arreu d’Europa, sembla que ens trobem en un (altre) punt d’inflexió. La derrota política del procés ha alimentat la desorientació, les amenaces de desaparició dels nostres trets identitaris infonen la por, i els marges cada vegada més estrets en què podem expressar-nos lliurement en la nostra llengua ens frustren. Amb tot això, no sembla que estiguem en les millors condicions per sortir del pou, més aviat sembla que ens trobem en un estat mental col·lectiu tèrbol, en què la societat busca respostes a pals de cec. Cal, doncs, començar a dissipar dubtes, separar el gra de la palla. I per això, primer de tot, cal que ens definim com a poble.
Sí, sembla el dia de la marmota, som el poble condemnat a la deriva en la construcció de la seva identitat. Són moltes les vegades que hem hagut de definir-nos per justificar la nostra existència davant dels estats que ens volen arraconar (o destruir, depenent del moment històric), i són molts els entrebancs que ens hem topat, des de la violència de les dictadures sanguinàries fins als enganys dels elements reaccionaris que ens han volgut fer actuar contra els nostres propis interessos. Des de Lerroux fins a Albert Rivera, són molts els personatges que ens han volgut fer caure en l’autoodi i el menyspreu. Tanmateix, el poble treballador català segueix dempeus, i la tasca històrica d’assolir la nostra emancipació segueix més vigent que mai. I la nostra cultura, amenaçada com està, ha de jugar-hi un paper fonamental.
L’espanyolisme, com sempre, ens vol reduir a una regió concreta amb una llengua minoritzada i que no molesti massa. El seu vessant més agressiu ens deshumanitza i ens menysprea, tractant el català com a una imposició a les masses (que tot sigui dit, tracten amb el més mesquí dels paternalismes, com si el català fos una llengua inaccessible i el subjecte a què interpel·len fos tan poc intel·ligent com per no poder aprendre més d’una llengua) i alhora com un impediment pel funcionament normal del seu estat, perquè sent una llengua minoritzada, no té prou parlants per a ser la nostra llengua vehicular. El poder sempre es permet viure amb aquesta mena de contradiccions. El seu vessant més amable, en canvi, el socialdemòcrata cosmopolita, en fa una defensa tímida, que no molesti gaire. Sovint fan concessions, depenent de la correlació de forces en què es trobi, però en la timidesa de les seves reformes sempre acaben cedint en matèria lingüística per càlculs electorals, com hem vist amb el PSC al principat o Compromís al País Valencià. Sigui convençudament o condemnades per la impotència, ambdós vessants acaben relegant la catalanitat com a una cultura de segona, dividida per les fronteres imposades pels estats i folkloritzant-la, tal com va fer l’estat Francès a la Catalunya Nord.
Davant d’això, ara sorgeixen elements identitaris que, aprofitant el desencantament amb els partits independentistes i l’auge dels moviments reaccionaris arreu del món, pretenen vendre’ns falses solucions a l’atzucac que ens planteja la conjuntura. Amb molt poc poder polític efectiu, aprofitant la sobrerepresentació que han rebut per part dels mitjans de comunicació espanyolistes, Aliança Catalana i els grupuscles que hi orbiten han arribat per dir-nos que si volem sobreviure com a poble, ens hem de tancar a casa amb pany i forrellat. Que la cultura catalana és quelcom a preservar, lliure d’influències, i que la independència ha de ser una eina per recloure’ns. En cap cas ha de ser una eina per assolir més drets i llibertats ni una forma de vida més democràtica, sinó l’aixecament de murs i l’aplicació de mesures autoritàries que estem veient a altres països com Itàlia o els Estats Units. L’enemic ja no és l’estat opressor, ara és el migrant treballador. La seva és una cultura a la defensiva, condemnada a la derrota perquè s’entén inadaptable a les condicions que, ens agradi o no, ens afecten. En comptes de construir eines per adaptar-nos al context i créixer, en parlants, en espais per a la cultura, en una identitat inclusiva, proposen la segregació entre catalans “ètnics” i la resta, amb uns criteris inconclusos al servei dels seus interessos polítics. Un dia ploren perquè el primer nadó de l’any no té “un nom català”, i un altre defensen que un fons d’inversió estranger acapari pisos per dedicar-los al turisme. Una agenda política contrària a qualsevol moviment d’alliberament nacional, perquè davant de la seva impotència a l’hora d’aplicar les mesures autoritàries que proposen, necessiten subjugar-se constantment als poders de l’estat espanyol, com en la integració de la Policia Nacional al municipi de l’única alcaldia que tenen. Cap independentista o defensor de la cultura catalana utilitzaria les forces d’ocupació per defensar la integritat de les fronteres de l’estat espanyol, però és evident que dins l’ordre de prioritats de la seva proposta política, l’emancipació nacional apareix com a quelcom contingent, fins i tot prescindible, com en el seu moment va aparèixer al programa de la Lega Nord. A la pràctica, ens volen portar al mateix reducte folklòric que l’espanyolisme, però per la via contrària.
A nosaltres això no ens val. Per això, si realment volem sobreviure (i viure en llibertat) com a poble, hem de tenir una definició pròpia, fora dels marcs reaccionaris que, a la llarga, ens condemnen a la desaparició. I per nosaltres això passa irremeiablement per la construcció nacional. En els moments més durs de la nostra història, com el franquisme, hem aconseguit avançar amb uns posicionaments clarament ofensius, a la conquesta de drets i llibertats i, per tant, alineats amb els interessos de les classes populars. Si podem dir que encara avui en dia existim com a poble català, és perquè la nostra sempre ha sigut una cultura adaptable al canvi i en lluita contra l’opressor. La catalanitat (i la valencianitat, dues cares de la mateixa moneda) permea tots els Països Catalans, amb accents i tradicions diverses, però una sola matriu i una sola llengua.
- Cultura catalana és cultura popular
A la definició abstracta de cultura que anomenàvem al principi, és important afegir-hi el seu caràcter històric i de classe. Si la cultura es conforma en les interaccions socials, dins de la societat de classes que és el capitalisme, ha d’estar mediada indubtablement per la lluita de classes. Les condicions de vida diferenciades i el conflicte d’interessos constants, han forjat durant segles una sèrie de particularitats a cada cultura, referents a la forma de vida de les classes subalternes. Així, les classes populars hem anat construint elements que ens expliquen a nosaltres mateixes, les nostres vivències, les nostres necessitats, les nostres lluites… Parlem de la cultura popular.
La cultura popular és fonamental per a qualsevol cultura nacional, perquè és accessible per a tothom i representa la majoria treballadora de la població. Això no la fa intrínsecament revolucionària, però sí conflictiva amb els interessos de les elits, i amb l’alta cultura accessible per una minoria. Històricament, sempre ha anat plena d’elements satírics, crítics i blasfems, permesa o censurada segons el moment, adaptant-se en la forma o contingut per tal de continuar expressant els impulsos i anhels de les classes populars. Per això sempre s’ha conformat a partir de l’autogestió, la comunitat, l’ús lliure de l’espai públic, el soroll, la connexió amb els cicles de la naturalesa… I per això avui en dia molesten a la forma de vida del capitalisme. Darrerament, hem vist com diversos poders polítics i econòmics s’esforcen a reduir-la, en el nostre cas, a una atracció pel turisme, com podem veure amb les festes majors i els seus seguicis festius, absolutament menyspreats i arraconats dels centres de les nostres viles.
Mesures com el desplaçament de rues i correfocs als afores de les poblacions, responen a la segregació entre les tradicions, l’oci i el treball, com a una de les formes de control social que ha tingut el capitalisme, reduint la cultura popular a un ús molt concret de l’espai públic en dates assenyalades i separant els participants d’un públic expectant. Des de quan un correfoc és un espectacle a observar? O un ball popular? O una calçotada? Això és conseqüència d’un espai públic cada vegada més privatitzat i burocratitzat per donar lloc a una cultura alienant, neoliberal, que relegui tots els espais de la nostra vida al benefici econòmic. Si no consumeixes o treballes, no tens dret a utilitzar l’espai públic. Aquesta mena de costums forçats, com el de passar de beure a un banc per beure a la terrassa d’un bar, construeixen un imaginari limitant per qualsevol projecte emancipatori.
Per això, considerem que la cultura popular, en totes les seves formes i expressions, adaptable com és a la realitat que vivim, és un element cabdal per la construcció nacional, per generar una cosmovisió compartida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, trencant els marges dels estats espanyol i francès i amb vocació d’universalitat. L’expressió del nostre conflicte nacional amb els estats espanyol i francès és també l’expressió dels conflictes de les classes subalternes amb les classes dominants. Com deia Manuel de Pedrolo, “Una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”, així que si volem viure com a poble català, hem de continuar fent de la catalanitat una expressió de conflicte amb tot allò que la vol reduir, sigui l’espanyolisme reduint espais del català, sigui l’identitarisme reaccionari barrant el pas a la inclusió de nous integrants per a la nostra cultura, siguin les classes dominants expulsant les classes populars de casa seva i evitant l’arrelament. Si aspirem a viure en llibertat com a poble, hem de ser inclusius per baix i conflictius per dalt.
I aquesta experiència que és tan nostra, tan catalana, ens connecta amb tots els pobles del món i les seves classes subalternes. Dins de cada especificitat, travessada per la religió, el clima, la història… Les classes populars del món erigeixen la seva cultura en la seva forma de viure específica com a classes oprimides, i per tant en la lluita. Aquesta expressió de la lluita per l’existència i per la subsistència que no és més que la lluita de classes.
- Les arts i la cultura-mercaderia
Aquests processos que ha viscut la cultura popular darrerament, s’entenen perquè el capitalisme transforma tot el que toca en mercaderia, incloses les expressions culturals. La domesticació de la cultura popular serveix per guarnir un territori per atraure inversió estrangera i turisme sense molestar massa la forma de vida urbanita que el sistema contempla per nosaltres. I les arts no són exemptes d’aquests processos. A casa nostra, això ha acabat construint el que avui en dia coneixem com a indústria cultural.
La indústria cultural és el sector econòmic de la societat en què es desenvolupen les diferents arts i elements culturals. Els museus, les arts escèniques, la música, la fotografia, la literatura… Es donen avui en dia en una sèrie de mercats que regulen la seva producció, com tota la resta de mercats dins del capitalisme.
Tanmateix, es diu que les Arts estan subvencionades. Si bé és cert que les institucions inverteixen una part del pressupost en el desenvolupament de la indústria cultural, sempre ho fan sota el criteri del rendiment econòmic. Qualsevol societat que preui les seves arts, farà una inversió a fons perdut en aquestes, perquè és l’única manera d’assegurar unes mínimes condicions de vida per les treballadores de la cultura i alhora una producció artística de qualitat. Però lamentablement, aquesta no és la societat en què vivim, i la forma que prenen l’art i la cultura sota el capitalisme, és la de mercaderia. Per tant, la seva existència es regeix principalment per criteris de benefici econòmic, i qui guanya és qui pot vendre més entrades. I això, com sabem, no és equivalent a qui fa un millor producte o un art més interessant.
En la construcció nacional que plantegem, les arts han de tenir un paper com a espais d’expressió. Són una part molt rellevant de la cultura, també de la cultura popular, i han de formar part de l’educació i oci de la nostra societat. Per fer-ho, han de gaudir de llibertat d’expressió, unes condicions dignes pel seu desenvolupament arreu del territori i uns marges prou grans perquè les artistes emergents tinguin l’oportunitat de demostrar el seu potencial. I cap d’aquestes característiques les promou el mercat ni les institucions de l’estat.
Això ho veiem en la deriva que les arts escèniques i la música han agafat amb l’explosió de festivals dels darrers anys. Els artistes o promotors d’espectacles es troben atrapats en un sector on els macrofestivals, finançats per grans empreses i productores, controlen els preus i calendaris. En comptes d’una cultura descentralitzada, es fomenten esdeveniments de masses, on el consumisme està al centre de l’equació, i per tant es contracta sempre a les mateixes persones, que garantiran un rèdit econòmic sense el risc que pot suposar pujar a escena a grups emergents. Això ens deixa un panorama on la precarietat laboral està a l’ordre del dia, molts cops forçant el règim de fals autònom, cobrant en negre o directament no cobrant. Amb subvencions insuficients i molts cops repartides a dit. I enfrontant-se a la censura; les mateixes institucions i empreses que es vanten d’apropar-nos la cultura, fan de censors quan toca. Amb Vox i PP ho vam veure molt clar quan es van censurar obres de teatre o quan veiem els cartells de les festes dels ajuntaments amb un 1% de cantants en valencià.
Per tant, tot i l’optimisme que han generat les darreres novetats en l’escena musical catalana, cal ser crítics amb el model, i expandir les arts catalanes molt més enllà del mainstream que la indústria cultural ens imposa. Celebrem la irrupció de nous referents que ens ajudin a expandir-nos, sobretot lingüísticament, per això hem d’aprofitar el moment i generar nous circuits on càpiguen també la majoria d’artistes rebutjades pels canals oficials. Un país que respecta les seves artistes, no les força a abandonar l’ofici excusant-se en què hi ha massa oferta per la poca demanda que hi ha, sinó que procura generar els espais necessaris perquè l’expressió artística sigui part fonamental de la societat.
- La Cultura: territori de conquesta.
Quan diem que vivim en un moment de crisi, també és una crisi cultural. Una crisi que afecta des dels valors fonamentals, com la solidaritat, fins als drets socials que permeten la celebració de la cultura popular. Una crisi que afecta tots els àmbits de la nostra vida. Per això, la cultura popular no pot ser un element excepcional a la nostra vida diària i al servei del turisme. Ha de ser una forma de vida en comunitat, que trenqui amb els marcs individualistes.
Com tots els moments de crisi, sorgeixen els elements reaccionaris. Els darrers anys, el feixisme ha estat escenificant una “batalla cultural” en què s’han proposat revocar qualsevol avenç de drets socials per part dels moviments socials, intentant hegemonitzar valors reaccionaris. Es presenta com a conflictiu amb el poder, però defensa aferrissadament les bases sobre les quals s’aixeca. Ha dedicat molts esforços, econòmics i mediàtics, per poder tenir la xarxa de propaganda feixistoide que avui en dia disfressen de contingut cultural o periodisme. El que ells anomenen batalla cultural, és una ofensiva propagandística a escala internacional. I per nosaltres la cultura no és propaganda. Cal superar aquest marc d’una vegada i confrontar el feixisme com al que és, la versió més agressiva de l’agenda neoliberal.
Pel bé de la nostra emancipació, és imperatiu també lligar la cultura catalana i la llengua a un futur esperançador. El jovent que es desarrela s’agafa a les certeses que queden d’un món que s’esfondra. Fem que la certesa a la qual es puguin agafar sigui la d’un país lliure i la d’un món millor. La nostra cultura s’ha construït en el conflicte, així que no el defugim, al contrari: comencem a imaginar la Revolució.
Per fer-ho, cal que ens dotem de les eines necessàries per poder fer cultura política i art polític fora dels marges dels mercats mainstream i de les institucions. Cal que totes les artistes i treballadores de la cultura que vulguin contribuir a la Revolució als Països Catalans, tinguin l’espai per fer-ho. Aquesta és una tasca indefugible pels pròxims temps, i el jovent treballador català volem prendre-hi part:
Construïm el Front Cultural Revolucionari.