A-
A+
Des d’Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista als Països Catalans, volem fer pública la nostra anàlisi i apostes polítiques vers l’estat actual de l’anomenat Procés Sobiranista. Enfront d’aquesta aposta política, és tasca de les revolucionàries aguditzar la lluita als carrers i generar com més grans i sòlides estructures de contrapoder que ens facen avançar cap a l’alliberament real dels 3 marcs d’opressió en què vivim les joves del Poble Treballador Català: el patriarcat, el capitalisme i l’opressió nacional.
El primer que caldrà aclarir, no obstant això, és que tot i ser conscients que la direcció del Procés Sobiranista pretén generar un Estat Capitalista separat de l’Estat Espanyol però dins del marc de la Unió Europea, no podem renunciar a la participació en el mateix ni negar el seu origen popular. Tot entenent que un Estat no és més que un aparell institucional de control, opressió, explotació i coerció que sorgeix de les contradiccions de classe; i sabent que la Unió Europea és l’estructura supraestatal creada per la consolidació del capitalisme en la seua fase imperialista; no caurem en els paràmetres de l’esquerra espanyolista que, com ha fet històricament, pretén ara també tenyir de liberal i burgesa qualsevol lluita que aspire a l’alliberament nacional dels pobles sota la seua jurisdicció.
Ans al contrari, és moment d’encoratjar el poble treballador d’arreu dels Països Catalans a empunyar la independència com a eina per a transformar la societat. Cal que el qüestionament del model polític i econòmic sorgit dels Pactes de la Moncloa l’any 78, es traduïsca ara en el la lluita contra els sistemes de dominació capitalista i patriarcal que els van propiciar, incloent-hi per descomptat el combat contra les estructures de dominació i desvertebració que en forma d’autonomies i províncies han volgut silenciar l’existència del nostre poble durant tants anys.
Com a socialistes i feministes, no concebem altre concepte de nació que la revolucionària, que aquella que és capaç de cohesionar la lluita de la classe treballadora en un marc territorial determinat, sota el projecte de construcció d’una nació arrelada a les lluites populars, que trenque amb les estructures capitalistes i patriarcals de l’estat nació i, lluny d’interpretacions etnicistes, amb una aposta clara per l’internacionalisme.
D’aquesta interpretació se’n derivaran per tant la nostra anàlisi del Procés i les propostes d’actuació que en puguem fer, que aniran sempre encaminades a assolir estructures de contrapoder i autoorganització popular que siguen l’embrió tant de la presa del poder com de la futura organització social. En el cas de l’organització juvenil, això s’ha de traduir en la suma efectiva de joves en espais o estructures de lluita i en la creació d’un moviment juvenil sòlid i combatiu que reforce el projecte de l’Esquerra Independentista: la Unitat Popular.
Anàlisi de conjuntura
No és possible entendre l’origen de l’actual Procés Sobiranista que estem vivint a la Comunitat Autònoma Catalana sense emmarcar-lo en el que anomenem la crisi del règim del 78, el règim de la Transició. L’objectiu de la “modèlica” transició cap a la democràcia liberal a l’Estat espanyol era perpetuar els poders de l’oligarquia de l’Estat a canvi de la inclusió de les elits de l’oposició antifranquista i del moviment obrer en el nou règim, al mateix moment que en quedaven marginades totes les opcions revolucionàries o que eixiren del marc preestablert. Amb aquest pacte es crearia un sistema de monarquia parlamentària homologable a la resta d’Estats-Nació capitalistes occidentals que seria presentat com a única alternativa possible a la dictadura franquista.
37 anys més tard de l’aprovació de la Constitució del 78 veiem com aquests pactes s’han afeblit progressivament donant lloc al què anomenem crisi del règim del 78, una crisi orgànica però no d’Estat. A més, amb l’esclat de la crisi econòmica veiem com hi ha hagut una clara deslegitimació dels pilars del pacte, sobretot per part de les joves de classe treballadora. Els pitjors resultats del bipartidisme, un caràcter cada cop més repressiu de l’Estat, una claríssima imposició del món del capital per sobre del treball, així com un procés de recentralització estatal com a conseqüència d’una monarquia cada cop menys popular; són algunes de les manifestacions d’aquesta crisi orgànica.
Tampoc s’entén el moment actual si no el situem en el seu context socioeconòmic, la crisi econòmica del 2008. Aquesta no és una explicació directa ni de l’expansió de l’independentisme, ni tampoc en menor mesura de la consciència social, sinó que en fa d’agreujant i intensificador, doncs el principal motiu és l’opressió nacional i de classe que hi ha arreu del país. Els fets que acabem d’esmentar influeixen i són causants d’aquest Procés, però si assenyalarem un punt d’inici aquest seria la campanya per a les consultes populars per la independència del 2010 seguint el precedent d’Arenys de Munt.
El mateix any es va produir la primera gran manifestació del sobiranisme arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” que suposava el fracàs absolut de la via autonomista. El gran esclat va ser però l’any 2012, amb la gran manifestació independentista de l’11 de setembre que va obligar a CiU, partit tradicionalment autonomista i representant de la burgesia catalana, a assumir part del discurs independentista i part de les seues demandes. Cal entendre doncs que el govern d’Artur Mas es trobava en una situació d’allò més complicada, en un dels moments més devastadors de la crisi econòmica, època de grans retallades i d’alta mobilització social i protesta, amb tres vagues generals en pocs mesos.
Aparició de nous escenaris polítics i darrers moviments
Amb el Procés neix allò que coneixem com a “sobiranisme transversal” amb la seua màxima de “primer la independència i després ja veurem quin país volem.” Aquesta suposada unitat de l’independentisme és per nosaltres una plasmació del discurs hegemònic que nega tant la indestriabilitat entre els conceptes de classe i nació, com l’abast complet del nostre territori. L’exemple paradigmàtic de l’independentisme transversal és sens dubte l’Assemblea Nacional Catalana, que neix amb l’objectiu de ser un paraigua de la societat civil independentista per tal de crear un Estat Català. L’ANC es converteix així en l’actor més important del moviment sobiranista en l’àmbit de la mobilització popular, el que explicaria la constant disputa en el terreny institucional entre CiU i ERC per controlar la seua direcció.
Tot i que l’origen del procés sobiranista es troba en la mobilització popular i que aquest està formant principalment per classes populars, hem de tenir en compte el paper que hi tenen sectors de la mitjana i la petita burgesia catalanes, en part per liderar-ho perquè no se surta dels seus paràmetres i en part perquè puga servir als seus interessos.
Darrerament hem vist un gir en l’estratègia del fins llavors independentisme transversal, que agafa un vessant de caràcter més social potenciant aquest eix, arribant a agafar reivindicacions fins i tot de tipus socialdemòcrata, trencant en part amb la màxima de “primer la independència i després ja veurem”. Aquesta nova estratègia respon a un cert estancament de l’independentisme, en part per voluntat de CiU d’endarrerir el màxim possible el pas posterior al 9N amb les eleccions “plebiscitàries”, i en part per un tocament de sostre del sobiranisme transversal.
A més, ’ANC i Òmnium Cultural, conjuntament amb ERC i CDC van elaborar un full de ruta amb els passos a seguir un cop després de les eleccions del 27 de setembre que marca de forma més o menys detallada els passos a seguir per arribar al nou Estat tot i que deixa moltes coses a l’aire. El darrer pas, ha estat la proposta d’una llista unitària dels partits suposadament sobiranistes i sostinguda per les entitats independentistes. Aquesta llista estaria formada tant per CDC i ERC com per membres de l’ANC i Òmniun Cultural.
En resum podem observar com el CDC i ERC han aconseguit institucionalitzar el procés tot vinculant-lo a les dinàmiques parlamentàries. D’aquesta manera, s’ha anat perdent el protagonisme popular, ja que els principals actors han passat a ser líders polítics a través de la llista unitària i les eleccions plebiscitàries del 27-S, quedant la presència popular relegada a mostres de força puntuals com són les convocatòries de l’11 de setembre.
El nostre paper dins el Procés Sobiranista
De l’anàlisi n’extraiem que el Procés Sobiranista actual no ens duu a una independència real sinó a la creació d’un nou Estat-nació sotmès a la UE i, per tant, sotmès al capitalisme internacional. Així doncs, ens cal traçar una estratègia comuna per a l’acumulació de forces que ens permeta en un futur l’alliberament total del nostre poble.
Aquesta estratègia comuna ens ha de permetre ara mateix revertir la dinàmica d’institucionalització del procés per tornar a posar la mobilització popular al seu centre i trencar amb la divisió fictícia entre l’alliberament nacional i el social. Però, quines són les apostes d’Arran per tal de generar aquest trencament?:
D’aquesta forma, des d’Arran confrontarem directament amb els Estats espanyol i francès, contra les elits que des de la Comunitat Autònoma Catalana vulguen trair els anhels de llibertat del nostre poble, contra els seus representants i òrgans repressors, i fent front a la Unió Europea i l’imperialisme, per tal de garantir que aquest Procés Sobiranista derive en un procés emancipador real que ens conduïsca cap a la generació de poder popular i ens faça avançar en la construcció d’un futur Estat socialista i feminista als Països Catalans.
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Als Països Catalans, 26 d’agost del 2015
