Valoració de la situació política al Principat. Apostes i reflexions del nou cicle polític

Publicat el

A les portes de la Diada de l’Onze de Setembre i amb la sentència del Tribunal Suprem a l’1O cada cop més a prop s’inicia un nou curs polític i es cristal·litza el tancament del cicle polític dels darrers anys. Les darreres eleccions estatals, autonòmiques i municipals han accelerat el naixement del nou cicle polític, però aquest ja s’obria pas des de la passada tardor de 2017. Tot això es produeix després d’un cicle de mobilitzacions al Principat que obrí esquerdes a l’estructura Règim del 78 i va aguditzar les seves contradiccions. Tanmateix, ara es consolida i reassenta.

Aquest nou cicle polític està marcat pel reassentament del Règim del 78: amb això es desprèn una entrada de l’ultradreta a les institucions; un govern en funcions del PSOE amb la funció d’agent estabilitzador i restaurador; una regressió de drets, vinculada amb la crisi econòmica iniciada en 2008 i una eventual etapa de recessió econòmica a Europa; i una etapa de forta repressió política. L’avanç de l’extrema dreta i la retallada de drets, en un context de nova recessió econòmica, són dos elements que es donen al conjunt de la Unió Europea

Sense desobediència no hi ha independència

El darrer cicle polític es va tancar amb la desorientació i l’esgotament estratègic i tàctic del moviment sobiranista al Principiat. Això vol dir, també, constatar que les vies d’arribar a la independència a partir de reformes legals (“de la llei a la llei”) i amb un procés de negociació amb l’Estat Espanyol no tenen recorregut i són obsoletes.

L’1O va esdevenir una gran mostra de Poder Popular i d’ell n’aprenem que l’organització popular i la desobediència són imprescindibles per exercir l’autodeterminació i la plena sobirania, són l’únic camí: sense desobediència no hi ha independència. Tot el que no siguin camins cap a la plena llibertat són camins cap al pacte i la renúncia.

Les renúncies i l’estratègia de tensar a l’Estat Espanyol amb l’objectiu final de negociar per part del sobiranisme transversal no van permetre continuar l’embat a l’Estat Espanyol. El Govern de Junts Pel Sí no només no estava preparat per l’embat sinó que no volia arribar al punt de confrontació que va significar l’1O, el poble i l’organització de base van desbordar-los.

Fer una valoració i crítica política dels empresonats del judici del procés és una manera de defensar la seva condició de preses polítiques. Les renúncies que hem vist aquests mesos al Tribunal Suprem i l’aposta de diàleg amb l’Estat Espanyol per part tots els empresonats excepte un, Jordi Cuixart, evidencien tota una estratègia de renúncies i negociacions que hi ha darrere.

Resposta política i col·lectiva a la repressió

La repressió cada cop és més present a l’agenda política i és un element clau en el nou cicle polític; la sentència al macrojudici a l’1O, les constants ràtzies repressives contra l’independentisme popular, els milers de persones encausades en el marc de mobilitzacions dels darrers anys, les encausades que arrosseguen processos des de fa anys, etc. La repressió s’exerceix des de l’Estat Espanyol, però també des dels mateixos governs autonòmics. Al Principitat l’ofensiva repressora exercida pel Govern, Miquel Buch i els Mossos d’Esquadra continua avançant i sumant encausades. Els partits del Govern, ERC i JxCat, fan un ús partidista de la lluita antirepressiva i la solidaritat amb les preses polítiques, mentrestant, reprimeixen el Moviment Popular.

El macrojudici al procés pot marcar un abans i un després en la repressió política, davant d’això és imprescindible entomar una resposta col·lectiva i política, impossibilitant sortides individuals i parcials basades en una estratègia de pactes i renúncies. Qualsevol intent d’escenari de negociació amb l’Estat Espanyol és una via morta o una maniobra per mantenir les quotes de poder autonòmic i els seus interessos de classe. L’amnistia és la via per la llibertat de totes les preses polítiques; un exercici col·lectiu, que dóna una resposta col·lectiva, i política, que implica a totes les persones repressaliades.

La situació política dibuixa un mapa polític amb, per una banda, una possible imminent repetició d’eleccions a l’Estat Espanyol i un govern central del PSOE amb un paper clau en el reassentament del Règim del 78. La seva recepta per als Països Catalans sota domini espanyol és més autonomisme, sovint disfressat de petites millores simbòliques que lluny són de satisfer les necessitats de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars. Per altra banda, dibuixa també tres governs autonòmics amb tendència progressista i autonomista als Països Catalans, sense voluntat d’obrir cap esquerda.

I ara, què cal fer?

En aquest context, cal traçar un nou camí a partir de la Unitat Popular i abandonar les lògiques curterministes. Generar un programa polític revolucionari de majories als Països Catalans que dinamitzi fronts de lluita del Moviment Popular i, per tant, basteixi Poder Popular. Davant una ofensiva i desenvolupament del capital a escala mundial i un retorn a la recessió econòmica s’estan aguditzant les contradiccions del sistema capitalista i cristal·litzant la lluita de classes. S’evidencia cada cop més la impossibilitat de condicions de vida dignes per a la classe treballadora en el marc del capitalisme.

La lluita per l’habitatge és un dels fronts que ha estat més capaç de generar xarxes de contrapoder i bastir alternatives, en un context d’ofensiva del capital i, per tant, de negació sistemàtica a unes condicions de vida dignes. Ha esdevingut un camp de batalla que evidencia el conflicte clàssic Capital Vs Vida i la mateixa lluita de classes; mercantilització i especulació (Capital) contra veïnes (Vida). Es troba en un constant desenvolupament i una expansió que ha permès vertebrar la lluita arreu del territori i mobilitzar a treballadores per defensar un dret bàsic. L’organització popular que defensava les escoles l’1O és la mateixa que defensa les seves cases i el dret a l’habitatge digne. No ho fan les administracions: ho fem les treballadores organitzades.

En un context de crisi ecològica i emergència climàtica la lluita per la defensa del territori evidencia més que mai les contradiccions del capitalisme. Per una banda, es demostra com no superar aquest sistema és sinònim de canvi climàtic i comprometre seriosament la vida al planeta. Per l’altra, la crisi de recursos, com la fi de les reserves de petroli, evidencien que ni el mateix sistema capitalista podria seguir al ritme del darrer segle.

Tenim el deure, doncs, de no permetre que els interessos del capital segueixin imposant-se a costa de la nostra vida. No permetrem que es destrueixi ni una mica més el territori per la fal·làcia d’un capitalisme verd. Al jovent ens hi va la vida i hem de ser la punta de llança en la defensa del territori.

El moviment en defensa de la terra ha avançat a grans passos durant els últims anys, ha aconseguit marcar una agenda política pròpia i generar les seves pròpies dinàmiques. En aquest sentit, cal tenir clar que la lluita en defensa del territori va molt més enllà d’una acció individual concreta: és la lluita col·lectiva  contra el capitalisme.

En un context mundial d’ofensiva del capital i eventual recessió econòmica és imprescindible organitzar-nos contra les agressions capitalistes. El cicle de crisi econòmica a Europa amb les consegüents polítiques austericídes ha comportat una precarització generalitzada de la classe treballadora, així com una forta regressió de drets.

Organització i lluita contra l’atomització, la precarietat laboral que ens imposen els gestors d’una crisi econòmica que va venir per quedar-se, contra l’escletxa salarial que ens duu encara més misèria a les dones treballadores. Enfortim la unitat sindical i traslladem també el conflicte als nostres barris amb Sindicats de Barri o plataformes veïnals que donin resposta Treballem menys, treballem totes; produïm allò necessari, redistribuïm-ho tot.

En els darrers anys, a partir de la crisi econòmica i l’ofensiva austericida i neoliberal, les condicions de vida de les dones treballadores s’han precaritzat encara més. Ho han fet en un context d’intent de retallada de drets bàsics contra les dones per part de la ultradreta -dret al propi cos—, crisi de cures i amb la legitimació de l’autodefensa feminista contra les violències masclistes, que gràcies a la feina de denúncia de la lluita feminista ara són més visibles que mai.

El moviment feminista ha traçat agenda política pròpia i, per tant, ha demostrat capacitat mobilitzadora en els darrers anys. Les dues vagues feministes, les respostes a casos d’agressions masclistes, la proliferació de col·lectius feministes en són un clar exemple. La lluita feminista està sent el primer front i espai de politització de moltes dones i una porta d’entrada a la militància política.

El capitalisme patriarcal afecta les nostres condicions de vida com a dones i ens cal, a mesura que apostem per xarxes de solidaritat i coordinació, dotar-nos de mecanismes d’autodefensa col·lectiva: augmentar la intensitat de la mobilització i potenciar la resposta a les violències masclistes. Transformar la mobilització en organització i lluita.

Aquests fronts de lluita comencen a generar dinàmiques ofensives i amb un discurs antisistèmic que articulen en el si del Moviment Popular. Construïm Poder Popular, des de cada front i cap al mateix horitzó. El jovent passem a l’ofensiva!

Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista.

Països Catalans

10 de setembre de 2019


Comments are closed.