Acte per la campanya de Guillem Agulló a Barcelona

Publicat el

Avui, quan falta un mes perquè es compleixin 20 anys de l’assassinat de Guillem Agulló, venim aquí, a l’Audiència Provincial de Barcelona, a denunciar el paper de la justícia davant la violència feixista.

Per saber on som hem de saber d’on venim. Hem de saber que l’Estat espanyol actual és la versió 2.0 de l’estat franquista. Les estructures de l’estat són rèpliques, més o menys maquillades, de les que durant 40 anys van servir a les elits espanyoles per oprimir-nos, explotar-nos, atemorir-nos, denigrar-nos, massacrar-nos, aniquilar-nos… El cas de la justícia no n’és una excepció. Només cal veure com el Tribunal de Orden Público n’ha tingut prou amb canviar el rètol de l’entrada, on ara llueix “Audiencia Nacional”, un tribunal d’excepció, únic a la seva espècie.

Aquesta continuïtat afecta tots els àmbits. La policia va passar de gris a marró, de marró a verd, de verd a blau, tant se val, les porres totes són negres i les pilotes de goma segueixen traient-nos els ulls. Les gavardines de la Brigada Politico-social ara són caputxes de la Brigada d’Informació dels Mossos d’Esquadra, i ara, en nom de la democràcia, segueixen generant fitxers policials il·legals. I on no arriba la policia, hi arriben els grups d’extrema dreta, tan sovint connectats amb membres de cossos policials o l’exèrcit.

La violència pot tenir molts orígens i moltes formes: pot ser policial, d’ultradreta, judicial, política, mediàtica… El que és clar és que sempre, fa 50 anys i també ara, la seva finalitat és l’intent de tenir sotmès tot allò que s’escapi del control del poder. Els exclosos del sistema, les dissidents, els revoltats, les insubmises. Immigrants, homes i dones transsexuals, lesbianes, gais, militants d’esquerres, prostitutes, indigents són al punt de mira de les lleis i ordenances, les campanyes mediàtiques, les ràtzies repressives, les redades policials, les multes i les condemnes, les proclames polítiques o les pallisses al carrer.

I malauradament, massa sovint, aquestes violències sempre tenen un denominador comú: gaudeixen d’impunitat. Policies torturadors indultats, polítics corruptes que esquiven la presó o agressions polítiques que es converteixen en baralles entre bandes.

El cas de Guillem Agulló n’és un trist i clar exemple. Guillem era un jove antifeixista de Burjassot i militant de Maulets. El 1993 va ser assassinat per un grup de neonazis. Pedro Cuevas, el principal autor del crim, va passar només 4 anys a la presó. El 2007 Cuevas va presentar-se a unes eleccions pel partit d’extrema dreta Alianza Nacional, demostrant fins a quin punt seguia convençut del seu ideari feixista. A l’Estat espanyol matar antifeixistes surt barat, molt barat.

En canvi, aquí Barcelona, Patricia Heras, malgrat haver declarat sempre la seva innocència, va ser condemnada a 3 anys de presó per atemptat a l’autoritat, en un procés ple de contradiccions i falta de proves. Ara fa 2 anys, després de 6 mesos de presó, va llevar-se la vida. Es fa difícil parlar de suïcidi. La Patrícia només tenia un problema: saber-se innocent i, a la vegada, presa de la injustícia de la Justícia. Avui, el nostre record també és per la Patrícia.

Volem recordar també la transsexual Sònia, brutalment apallissada fins la mort a escassos metres d’aquí, a la glorieta del Parc de la Ciutadella l’any 1991; una glorieta que ara, després d’anys de lluita del moviment d’alliberament lèsbic, gai i transsexual, ja porta el seu nom.

La Sònia va ser una víctima de la violència de grups d’extrema dreta, la mateixa violència que va segar la vida als enyorats companys Roger Albert de Gràcia i Pep Isanta de Berga. L’extrema dreta que fa tan sols uns mesos, al barri del Clot, ha obert el Casal Tramuntana.

Amb aquest casal, amb tota l’extrema dreta, exigim tolerància zero! Perquè si no se’l combat, el feixisme avança.

Avui som aquí per dir que no oblidem. Per sobre de la impunitat, per sobre del silenci, per sobre de l’oblit… seguirem recordant! Dels indigents anònims als migrants morts a les platges. De Puig Antich a Patrícia Heras. De Quico Sabaté a Gustau Muñoz. De Miquel Grau a Pep Isanta. Del Roger a la Sònia. Tenim memòria i no oblidem. Seguim i seguirem. Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!


Deixa un comentari