A-
A+
Avui, 5 de juny, ens trobem de nou al Dia Mundial del Medi Ambient, segons va establir l’ONU l’any 1972. Al llarg dels anys, aquest dia ha servit com un marc més per a les institucions per a fer gala de les seves polítiques anomenades verdes, que moltes vegades no han superat la simple sensibilització de la població davant l’impacte ambiental de la vida quotidiana de les persones. Des de fa anys, conceptes ecologistes com el de la sostenibilitat estan ben estesos i bona part de l’espectre polític se’ls han fet seus, fent-nos creure que el sistema és més net i respectuós amb el territori quan, en realitat, tan sols és un rentada de cara i una eina per responsabilitzar únicament les persones, en els seus actes individuals, de la cura del planeta.
Lluny d’haver avançat en el respecte pel territori, cada vegada es fa més evident que estem abocades al col·lapse al qual el propi sistema capitalista ens està portant per la seva naturalesa extractivista, d’explotació dels recursos naturals sense límit, accentuada les darreres dècades amb la globalització. Un col·lapse de dues cares: per una banda, la crisi que genera i continuarà generant l’esgotament dels recursos en els quals des de la Revolució Industrial el capitalisme ha basat el seu funcionament, els combustibles fòssils -principalment el carbó i el petroli. Per l’altra, la crisi climàtica fruit de l’escalfament global causat pel propi funcionament del sistema amb l’únic objectiu de créixer econòmicament, o dit d’una altra manera, al servei del negoci d’aquells que disposen dels recursos.
Arreu dels Països Catalans podem veure en múltiples exemples com el territori segueix sent agredit sistemàticament a causa de les lògiques del capitalisme, i com les persones de classe treballadora que l’habitem en patim les conseqüències. El monocultiu turístic a les zones de costa, d’un futur dubtós davant els efectes del canvi climàtic, segueix sent potenciat tot condemnant-nos a la precarietat laboral i a l’expulsió dels barris i viles marítimes mentre l’especulació urbanística amenaça amb arrasar del tot la Costa Brava. Respirar esdevé cada cop més tòxic davant la incapacitat de fer front contundentment a la indústria automobilística, sense una aposta decidida per oferir un sistema de transport públic competitiu i assequible i en canvi promovent noves autopistes com ara la C-32 a la Selva o la Llucmajor-Campos i el segon cinturó de Palma a Mallorca. Només per a qui en fa una gran fortuna té sentit que en zones com Osona o el Pla de Lleida la població de porcs sigui fins a desenes de cops superior a la de persones per tal d’escorxar-los industrialment en condicions d’esclavatge i exportar-ne la carn a la Xina i arreu del món, tot deixant l’aigua i el sòl de les nostres comarques contaminats pels purins. Només en un compte de resultats té sentit importar taronges de Sud-àfrica mentre es deixen sense activitat milers d’hectàrees de cultiu al País Valencià i les llauradores sense feina, abocant les comarques rurals al despoblament. Precarietat laboral i despoblament rural causades per l’abús dels recursos naturals que, a més, agreugen especialment la situació de les dones al camp.
En un context en el qual cada cop és més coneguda la situació d’emergència climàtica, observem com les grans empreses multinacionals, responsables i beneficiàries del model que ens destrueix el territori, també se sumen al greenwashing oferint-nos una opció verda, aparentment ecològica, que a la pràctica no és més que un nou nínxol de mercat: la resposta del sistema davant la fal·làcia que només consumint “ecològic” i sense capgirar el model productiu deixarem de precipitar-nos a l’abisme del col·lapse ecològic com a societat.
Reivindiquem la defensa de la terra i la necessitat d’articular-la en la lluita contra el capitalisme i el patriarcat, i que no quedi sols en la reivindicació de mesures per part de les institucions. Cal també que el conjunt de l’esquerra anticapitalista fem autocrítica i preguntar-nos com és que hem deixat la qüestió ecològica certament al marge del centre de les reivindicacions, com si la destrucció del territori no es tractés d’una conseqüència directa d’aquest model socioeconòmic. En el context internacional, els darrers temps han sorgit moviments davant l’emergència climàtica i el col·lapse ecològic, com el cas de Fridays for Future amb un fort caràcter juvenil, amb els quals de ben segur ens trobarem en la lluita.
Ja s’ha acabat el temps de conscienciar, aquells que no ens han escoltat és perquè no els hi interessa. Sabem de sobres com desplegar les energies renovables per tractar la transició energètica, com canviar els hàbits de consum diaris per adequar-los a la reducció d’emissions, o com millorar l’agricultura i ramaderia per adaptar-les a la imminent emergència climàtica. El que ara toca és passar a l’acció.
El jovent defensem la terra!
