A-
A+
La pandèmia global del coronavirus està sacsejant l’economia financera mundial i ha provocat una situació d’emergència sanitària als Països Catalans i en molts més països del món. Davant l’evolució de la Covid-19 i les gestions d’aquesta crisi, Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, fem tot un seguit de consideracions:
En primer lloc, posem de manifest que la crisi sanitària evidencia que el capitalisme és un sistema en crisi. En aquest sentit, destaquem tres primers factors; la crisi capitalista global, la incertesa en el bloc capitalista occidental EUA-EU; i la crisi i evolució dels actuals Estats del Benestar.
L’aparició de l’anomenada Covid-19 a la Xina ha fet desencadenar una crisi no només sanitària sinó del capitalisme a nivell global, evidenciant les seves contradiccions intrínseques i també l’ofensiva capitalista per la crisi i els seus responsables, la burgesia. Allò que semblava un problema purament mèdic, en realitat ha servit de catalitzador per desencadenar una crisi que tard o d’hora havia d’arribar tal com alertava la immediata etapa de recessió que estava arribant a causa de la desacceleració de l’economia internacional.
Ens trobem en un moment d’estancament econòmic, on el capital necessita ressituar-se i tornar a configurar les relacions de producció, com ha fet anteriorment amb la resta de crisis a la història. En moments com aquest, s’evidencia més que mai que el sistema econòmic que ha de fer front a aquesta crisi no està preparat per assegurar la vida de les persones sinó per seguir fent funcionar una maquinària econòmica per mantenir els beneficis econòmics de la burgesia.
Tots els esdeveniments posteriors a l’expansió de la pandèmia s’expliquen si partim d’aquesta anàlisi.
Una de les primeres conseqüències de l’expansió del coronavirus va ser el pànic borsari i el tancament de les borses europees i estatunidenques. Això demostrava la inestabilitat i fragilitat d’una economia basada en el deute, tant públic com privat, que es desploma fàcilment quan cau la confiança en què les primes de risc es mantinguin. Davant de l’amenaça de les mesures per fer front a la pandèmia, en què la producció i els ingressos de les empreses es veurien afectats, els inversors temen que no es pugui tornar el deute i deixen d’invertir. Això fa que la cadena financera mundial es vegi afectada perquè els fluxos de deute estan globalitzats i que tot el castell de cartes financer caigui, ja que s’havia construït sobre una economia productiva que no li podia seguir el ritme i una demanda incapaç d’assumir la creixent oferta per l’estancament dels sous i la creixent inflació des de la crisi del 2008. La classe treballadora afrontem aquesta crisi amb una precarització de les condicions de vida.
Seguint amb el context global, cal destacar que l’evolució del coronavirus ha comportat moviments i canvis en el tauler geopolític. En primer lloc, una incertesa en el bloc capitalista EUA-UE en què, un cop més, prevalen els interessos econòmics per damunt de les vides de les persones, també en contextos d’emergència sanitària. En aquest sentit, l’actuació de la Unió Europea ha estat una manifestació de la seva raó de ser: un bloc econòmic en defensa dels interessos de la burgesia. La mateixa UE, que pocs dies abans de l’esclat de la crisi del coronavirus feia ulls cecs a la situació inhumana de milers de refugiades a les illes gregues, avalant polítiques xenòfobes i firmant pactes de la vergonya amb estats imperialistes i autoritaris com el turc, divendres anunciava l’aixecament de les normes pressupostàries que obren la porta a la intervenció estatal. Per primera vegada en la història de la UE, se suspèn el Pacte d’Estabilitat i Creixement, s’anul·len els objectius de dèficit i es permet l’endeutament públic. Aquest va ser el pacte que va forçar la reforma express de la Constitució espanyola el setembre de 2011.
En aquesta línia, cal matisar que, a diferència del que deia Pablo Iglesias, la decisió de la Comissió Europea no comporta la fi de les polítiques austericides a Europa. És només acceptar ser més laxes amb els dèficits públics. Que la Unió Europea és una estructura capitalista al servei de les grans multinacionals, la dictadura del capital, ja ho sabíem, però ara es fa més evident que mai que també és un projecte polític i econòmic en decadència. Amb la UE no tenim futur ni tampoc present!
En segon lloc, l’expansió de la pandèmia també té impacte en la disputa pel poder global. Encara és massa aviat per conèixer la seva transcendència, de moment tot indica que no és suficient per a una nova hegemonia. Tanmateix, sí que ho és per percebre la Xina com a potència global a l’alçada dels Estats Units i Europa. Això genera inestabilitat en el bloc occidental, ja que apareixen tendències contradictòries al seu interior. Per una banda, països com Espanya demanen un nou Pla Marshall, mentre que d’altres com Itàlia apropen posicions amb el gegant asiàtic. A més d’això, han projectat una imatge d’avantguarda en la gestió de la pandèmia que reforça la seva tendència a esdevenir la nova potència mundial. Han prioritzat el confinament total de la població i l’aturada productiva, enfront altres propostes de gestió com la britànica on s’ha assumit que políticament no es volien plantejar mesures, prioritzant així l’economia per sobre de les conseqüències sanitàries i la pèrdua de vides que podria suposar.
El tercer factor a destacar del primer bloc és la crisi de l’estat del benestar. Com va passar amb la crisi del petroli dels anys 70, el capital intenta recuperar la taxa de guany perduda a través del desmantellament del mal anomenat Estat del Benestar que ens havien dit que duraria per sempre. Això implica una precarització de les condicions de vida de la classe treballadora i una despossessió dels serveis públics. Hi ressaltem quatre punts:
La primera mesura del govern va anar enfocada a tancar centres educatius, centres oberts, casals per la gent gran, etc., és a dir, aquells sectors dedicats a les tasques reproductives que no generen beneficis immediats per al capital. Sense una mesura complementària que aturés també la producció, centenars de milers d’infants quedaven desatesos, posant de manifest que les tasques fora del món productiu que fan possible la vida i la reproducció de les persones no poden ser assegurades pel capitalisme. Ara es posa en evidència la necessitat d’aquest treball, tant afectiu com material, per sostenir la vida, que sempre ha estat menystingut per tal que segueixi generant beneficis per a les empreses però sense implicar costos.
Aquest treball l’hem assumit majoritàriament les dones, ja sigui duent-les a terme de manera gratuïta i invisibilitzada en l’espai privat, o de manera remunerada en treballs extremadament precaritzats.
La mesura del confinament aguditza aquesta crisi de cures, ja que les restriccions en la mobilitat i la interacció interpersonal fa que sobretot les persones grans, els infants i les persones que els cuiden (de manera remunerada o no) pateixin les conseqüències de l’aïllament i de la individualització de la responsabilitat de les cures per la desarticulació dels llaços comunitaris.
El confinament també ve acompanyat d’una desregularització de les relacions laborals i un retrocés en els drets aconseguits. Un cop més, som la classe treballadora qui paga les conseqüències i la reparació de la crisi. En comptes d’aturar la producció no essencial i prioritzar els sectors imprescindibles, el govern, amb el vistiplau de la patronal i els seus sindicats, dona via lliure a les empreses per tal que puguin reduir pèrdues i no caure en fallida durant el confinament, per aplicar EROs i ERTOs a les treballadores. És a dir, es socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys. A dia d’avui, als Països Catalans hi ha més de 600.000 treballadores afectades per ERTOs i més de 80.000 empreses són les responsables. Les vulneracions de drets laborals, com ara acomiadaments, negació del teletreball, recuperar dies o renunciar a vacances són el pa de cada dia. És una ofensiva capitalista contra la classe treballadora. Per això, és imprescindible aturar tota l’activitat econòmica no essencial per al manteniment de la vida i la salut, cal aturar la producció. La burgesia no ho farà, cal que les treballadores aturem la producció.
La crescuda exponencial dels positius per coronavirus a mida que han avançat els dies ha fet evident la irracionalitat del sistema sanitari. Qui ha de fer front a la ràpida expansió del virus és una sanitat pública afectada per anys de retallades, privatitzacions i processos de mercantilització. Als Països Catalans ho hem patit amb Artur Mas, Boi Ruiz i Eduardo Zaplana.
El sistema sanitari és a punt d’entrar en col·lapse. És imprescindible posar tots els recursos de la sanitat privada a la pública i, per tant, nacionalitzar-la, però no ens enganyem: el problema real és la propietat privada. Defensar només la nacionalització de sectors estratègics i la intervenció estatal és insuficient, cal abolir la propietat privada i aplicar una intervenció estatal al servei de la majoria i de les necessitats vitals. Actualment, moltes clíniques privades ja han passat a ser gestionades per departaments o ministeris, tanmateix, moltes d’elles tindran una compensació econòmica de les institucions a posteriori.
La situació actual també demostra una premissa molt clara: l’economia de mercat no funciona. El sistema capitalista és un sistema de crisis cícliques i respon sempre a les lògiques del mercat. En els darrers dies hem vist treballadores de fàbriques automobilístiques construir respiradors per a hospitals, això és produir les necessitats vitals de la població i no les del mercat. “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats.” (Marx)
Fa uns dies coneixíem que l’estat d’alarma aplicat el 14 de març s’allargava dues setmanes més. És una mesura que demostra com el govern espanyol del PSOE i Podemos blinda la direcció de l’Estat en el manteniment dels interessos empresarials, lluny de seguir les recomanacions de comitès sanitaris. Si fins ara no s’han aplicat mesures com el tancament total i l’aturada de tota l’activitat econòmica no essencial és perquè es cedeix amb aquestes empreses i no amb la sanitat pública i el conjunt de la població. I ens trobem, a més, davant d’una paradoxa: mentre no s’atura l’activitat productiva, sí que queden en suspensió les llibertats col·lectives de reunió o manifestació. Això suposa la indefensió de les treballadores i la incapacitat de poder-nos oposar a unes mesures polítiques i econòmiques que forcen la classe treballadora a posar diàriament la seva vida en risc.
Malgrat que la retòrica del PSOE, Podemos i més forces socialdemòcrates parlin de mesures socials transcendentals, la realitat és que les polítiques aplicades fins aleshores ni tan sols són de mínims. No es dona cobertura econòmica del 100% del salari, no es suspèn el pagament dels lloguers, no es prohibeixen els acomiadaments o no es garanteixen els subministraments bàsics. Mesures que sí que han aplicat fins i tot altres estats capitalistes, com els estats francès i italià.
Això es construeix amb discursos com “Este virus lo paramos unidos” i la retòrica bel·licista que busca una falsa unitat nacional i la naturalització de les mesures aplicades com a única solució al problema. Això fa que la classe treballadora aprovem la militarització dels carrers i ens culpabilitzem entre nosaltres, pensant que si les mesures no funcionen és perquè estem envoltades d’irresponsables, mentre que la necessitat del confinament queda en segon pla per a aquelles treballadores que hem d’anar als metros plens de gent fins al lloc de feina. Mostrem la nostra preocupació davant de la creixent impunitat de la policia i de l’aplicació de lleis repressives que, a més, es donen en un context d’acceptació social que pot desencadenar la permanència d’algunes mesures i la seva legitimació. Les polítiques de l’anomenada ‘doctrina del xoc’ serveixen per cronificar unes mesures que evitin el més que probable sorgiment de protestes i revoltes, especialment pel que fa a la qüestió laboral, després del confinament.
L’aplicació de l’estat d’alarma ha obert la porta a una nova etapa de recentralització estatal: suspensió de facto de les autonomies i les competències autonòmiques i més centralisme al govern espanyol. Això demostra, per una banda, que la gestió autonòmica sempre dependrà de l’estat i, per tant, que l’Estat de les autonomies és el límit i negació de l’alliberament nacional. I, per altra banda, amb la gestió de la crisi sanitària en general i del període de recentralització en particular es posa de manifest la necessitat de construir sobiranies per tenir capacitat de decisió i governança. L’Estat espanyol és irreformable i és sinònim de manteniment de l’statu quo. És la negació de qualsevol sobirania per les classes populars perquè sempre es regirà segons les lògiques capitalistes. Per defensar les nostres vides per damunt dels seus interessos és imprescindible ser sobiranes i superar el capitalisme.
La classe treballadora arribem a aquesta crisi molt pitjor del que ho vam fer a la crisi del 2008, tenim menys ingressos i estalvis i el cost de vida és més elevat: patim una precarització de les condicions de vida i una regressió de drets col·lectius.
És per això que aquesta crisi no serà un embat passatger del capital, sinó que marcarà un punt d’inflexió en la reconfiguració de les relacions socials. En moments com aquest, es fa més evident que mai que aquest virus “no lo pararemos unidos”, que això no és una guerra nacional contra una pandèmia, sinó que la guerra que s’està lliurant aquí és de classes: nosaltres, la classe treballadora, lluitem per la nostra supervivència; ells, la burgesia capitalista, lluiten per seguir engrandint els seus beneficis. Fem-los pagar aquesta crisi, no la paguem les de sempre!
Aquest març de 2020 ens està demostrant que no hi ha res més històric, volàtil, fràgil i passatger que l’estat del benestar i que els anys d’or del capitalisme que ens han volgut fer creure que serien per a tothom i que durarien per sempre ja s’han acabat.
Aquest març de 2020 ens està demostrant que mirar cap endavant vol dir veure un futur trencat. Veiem una crisi sanitària que està fent saltar pels aires l’efectivitat del sistema capitalista per assegurar les nostres vides. Veiem un planeta en què no podrem viure, veiem un mercat laboral que ens condemnarà a inestabilitat i precarietat, veiem un panorama habitacional que ens farà marxar dels nostres cercles pels preus desorbitats a les grans ciutats o per la manca d’oportunitats i facilitats als nuclis de població més petits, veiem que no podrem tenir cura dels nostres éssers estimats perquè la feina no ens ho permetrà. La dicotomia és clara: socialisme o barbàrie.
Cada dia sentim que el virus “no entén de fronteres”, però segur que sí que entén de classes. Qui sustenta la vida som la classe treballadora, aquests dies ho veiem a serveis com la salut, l’alimentació, la neteja o els transports. En aquesta crisi sanitària la lluita de classes es cristal·litza en cada mesura aplicada i cada decisió presa per la burgesia, la seva gestió és una ofensiva contra la classe treballadora.
Una altra conclusió a extreure d’aquesta crisi és que per defensar les nostres vides necessitem enfortir la sanitat pública i el sindicalisme de classe i combatiu. Contra l’ofensiva patronal, és imprescindible organitzar-nos per plantar-los cara. La millor prevenció i eina, sindicar-nos!
En aquesta línia, les xarxes de suport tenen un paper clau en organitzar la solidaritat i partir de l’autogestió i la comunitat per arribar on l’estat no arriba. Són estructures de contrapoder, un front més d’unitat popular per organitzar la resposta a la crisi. Fem que la crisi la pagui la burgesia!
La crisi del coronavirus i el desencadenament d’esdeveniments que ha comportat evidencia que el capitalisme és un sistema en constant crisi. Tanmateix, també demostra que un altre món és possible. La dicotomia és clara: socialisme o barbàrie. Qualsevol reforma parcial serà un pedaç insuficient que la burgesia no tindrà cap problema en tombar quan li interessi, com ha fet amb els nostres drets laborals aquests dies. És per això que l’única alternativa possible és fer rumb cap al socialisme, fer camí cap a l’emancipació total i a la construcció d’una societat sense classes.
Ha arribat el moment de començar a somniar amb la societat que volem, amb un model de vida que superi els límits del capitalisme, fora del mercat i que posi la vida al centre.
Organitzem la lluita i fem-nos fortes per retornar-los tots els cops que ens donen. Quan l’emergència sanitària passi, cal que hi siguem totes i que lluitem més convençudes que mai. El nou món que no només volem sinó que necessitem construir no ens el regalarà ningú. Només nosaltres, la classe treballadora, el podem fer possible. Soles i atomitzades no ho aconseguirem. Però un conjunt de fils, que per separat no són res, ben trenats són una corda. Organitzem-nos des del sindicalisme de classe i combatiu, des dels sindicats d’habitatge, des de totes i cada una de les xarxes de suport i fem pagar la crisi a la burgesia. Però no ens limitem a això. La millor venjança serà posar els fonaments de la societat comunista que desitgem.
No tenim por de somniar i no tenim por de lluitar. Els ho tornarem tot. Els ho farem pagar.
Sembla la fi, però podria ser l’inici. Fem que la burgesia pagui la crisi!
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
24 de març de 2020
Països Catalans
