A-
A+
Els darrers mesos, la convocatòria de diferents processos electorals ha evidenciat la saturació dels mecanismes representatius, enmig de campanyes polítiques i resultats desesperançadors. Aquesta situació denota els límits inherents a la “democràcia” capitalista per canalitzar els interessos polítics de les classes populars, especialment entre el jovent. Sota una aparença de falsa normalitat, aquesta qüestió contribueix a eixamplar la distància entre partits polítics professionals i les condicions materials per a la reproducció de la vida en un context de crisi econòmica galopant.D’aquesta manera, ometent el retrocés en les condicions laborals i la precarització generalitzades, la progressia espanyola i els seus lacais regionals s’han centrat a mobilitzar el vot antifeixista, mentre contribuïen a la dretanització de l’espectre polític amb la seva tebiesa reformista; i per l’altra banda, el conservadorisme i l’extrema dreta s’han abanderat del reaccionarisme per reprimir els drets polítics i socials, com ja intenten al País Valencià o a Mallorca.
En aquest escenari, una interpretació política dels resultats no és fàcil ja que la realitat és complexa. Malgrat tot, destaquen alguns elements d’anàlisi per entendre la situació actual de la lluita de classes als Països Catalans i la conclusió del cicle polític precedent, que s’encavalca amb l’inici d’una crisi sense precedents. L’eufòria electoral dels partits majoritaris s’expressa en el creixement i consolidació de PP i PSOE –amb diferències en funció del territori. Mentrestant, l’independentisme popular ha desaparegut en termes electorals i s’ha diluït en opcions majoritàries o abstencionistes, sense capacitat de situar la lluita per a l’alliberament nacional com una veritable mostra de la pugna antifeixista. Ara bé, la seva sensació de victòria només és passatgera: per a nosaltres, sols demostra que el bipartidisme caracteritza el sistema polític espanyol com a opció estabilitzadora per als interessos capitalistes arreu de l’Estat, recorrent a d’altres formacions per canalitzar temporalment la majoria del vot. Dit d’una altra manera, les polítiques que escanyen les nostres vides es repetiran i segurament s’intensificaran els propers anys, independentment dels acords d’investidura.
Davant d’aquest panorama polític, quina lectura en fem les joves revolucionàries? Per sort, ja no ens confonen les crides alarmistes ni els cants de sirena de la socialdemocràcia. Des del nostre punt de vista, la batalla política i cultural discorre també al marge de les administracions: és al carrer on hem patit les conseqüències més cruentes de l’agudització repressiva d’un capitalisme agònic. És per això que també ha estat al carrer on hem reforçat els mecanismes i eines per al sosteniment de la nostra classe i de les posicions polítiques conquerides. La nostra principal aposta és reforçar i estendre l’organització com a dic de contenció, preparar-nos per als temps que vindran. En el període que s’obre, amb una dreta desbocada i una esquerra desemmascarada, la victòria l’assegurarem al carrer. En definitiva, per nosaltres l’enfortiment de la Unitat Popular en casals i ateneus, sindicats d’habitatge o col·lectius feministes és l’única garantia per a construir una opció política per a les classes populars.
