A-
A+
Com la metàfora del contenidor, quan diem que poc que hi cabem pas en aquesta ciutat ens referim precisament a això, a la política d’aparador a què ens dirigeixen a passos de gegant.
Allò prioritari és aquella acció que requereix anterioritat en l’ordre del temps. El debat polític emergeix, doncs, de l’elecció de prioritats i de l’ordre d’aquestes, ja que, en política, l’ordre dels factors altera el producte. En base a això, fins fa relativament poc ja anàvem previnguts del caràcter dretà i conservador de les prioritats d’actuació local del senyor Carles Puigdemont i el seu equip de govern. El que desconeixíem era la seva afició a l’humor negre.
Sigui dit amb antelació, no és demagògic afirmar que molts gironins hem quedat perplexos en veure que la ciutat des de fa ben poc ja compta amb uns contenidors nous de trinca i ben lluents. Es veu que en el supermercat de la Unió Europea (UE) te’ls enduies si compraves tot l’exèrcit d’uns 2.500 contenidors pagant-ne “només” el 20% (0,6M€) abans de tal data. Les preguntes que de seguida ens vénen al cap són directes: vista la situació actual, no és frívol que la UE subvencioni precisament la compra de contenidors? És realment prioritari gastar-se’n un euro? La resposta no deu ser altra que l’olfacte inversor de la UE en entreveure la indústria del contenidor d’escombraries com una indústria emergent i una inversió segura, dipositària de la impotència de molts ciutadans en ser els seus productes objectius inofensivament inflamables i, altrament, tan útils per la seva funció, amagar la merda tan elegantment però també tan superficial.
Com la metàfora del contenidor, quan diem que poc que hi cabem pas en aquesta ciutat ens referim precisament a això, a la política d’aparador a què ens dirigeixen a passos de gegant. Més enllà de la problemàtica dels residus, en general no només es tracta de no atacar d’arrel els problemes de la ciutat, sinó de passar-hi el rodet de pintura en pro del Gran Aparador. Com si es tractés d’una pel·lícula en blanc i negre ambientada en l’època (del franquisme, és clar), l’equip de CiU, de la mà del PP, ja ha escrit un acurat i estès guió mitjançant l’ordenança de “civilitat”. Amb una voluntat inequívoca de control social, es restringeix, encara més, l’ús popular de la via pública i s’estableix tot un codi de conducta regit per l’ètica esteticista i l’anhel de controlar el pati. Estètica fins a nivells esperpèntics, com la prohibició de la roba estesa. Fins a nivells obsessius, com prohibir ensenyar pit i cuixa.
Per aplicar-ho, com és habitual en els casos sense el suport social i de les entitats -que, val a dir-ho, ja han portat l’ordenança al Síndic de Greuges-, es fa ús reiterat de la coerció i la sanció. Tirem de policia. Tot cavalca a la mateixa velocitat i tampoc són casuals les recents crítiques de militarització del cos de la Policia Municipal de Girona, els xèrifs de la postal.
En aquest delit de construcció de la Carcassona catalana on s’hi desallotja el públic a cop de campana cap a quarts de nou, no hi ha d’haver lloc per la dissidència ni durant les nostres festes, com ho demostra l’exclusió express de la participació en les barraques de La Copa del teixit associatiu crític de la ciutat, tal i com l’Ajuntament va promulgar. El resultat, pretendre invisibilitzar un cop més i tallar l’aixeta d’ingressos d’unes entitats ja prou ofegades -com si ens hi féssim d’or, allà.
Que no tremoli, tampoc, l’oligarquia de l’oci i la cultura gironina. Sigui dit amb ironia, una ciutat com la nostra en què hi bull la gresca, el xivarri, els botellons i els menors d’edat que s’alcoholitzen i fumen dia a dia als carrers i places, el que calia fer era blindar una minoria d’espais d’oci pertanyents a una minoria de famílies i concentrar-hi el jovent, de manera que hi puguin consumir amb tota seguretat.
Davant d’això lluitem, en definitiva, per passar del poc que hi cabem pas en aquesta ciutat que denuncia la campanya de l’assemblea d’Arran de Girona a una ciutat on tothom hi càpiga, per passar de “la ciutat florero” que denunciàvem els joves ja fa uns anys a la ciutat dels barris on sigui la participació qui marqui l’ordre del dia i no precisament la seva obstrucció.
