A-
A+
Davant de la situació d’impàs que travessa el moviment independentista en l’actualitat, des d’Arran, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, considerem interessant fer una sèrie d’humils aportacions en clau analítica i propositiva que permetin reflexionar al conjunt de l’independentisme popular sobre els passos que cal efectuar a curt i llarg termini.
Com a organització marxista, és imprescindible que la nostra anàlisi de la realitat es basi en la materialitat d’aquesta, ens allunyem d’anàlisis basades en elements morals i simbòlics que en el moment actual ocupen gran part del debat públic i poden desviar-nos dels fets reals que pretenem abordar.
La República Catalana, tot i ser proclamada el passat 27 d’octubre, no s’ha materialitzat ja que el govern de la Generalitat autonòmica no estava preparat per fer-ho. Per contra, la limitada autonomia de les institucions catalanes continua totalment intervinguda pel govern espanyol mitjançant el 155 i altres mecanismes de control. Els organismes supraestatals com la Unió Europea s’han mostrat absolutament alineats amb les actuacions del govern de l’Estat i no hi ha res que indiqui que mai seran favorables a l’autodeterminació del nostre país. La repressió amenaça cada vegada més persones i després d’unes eleccions imposades en què l’independentisme ha guanyat amb un 47,5% dels vots (2.079.340 vots), el rumb que hem de prendre per assolir els nostres objectius estratègics sembla incert. Després d’un exitós i massiu cicle de mobilitzacions desfermat arrel del referèndum del passat 1 d’octubre i pel qual ens hem de felicitar, sembla que el rumb de la mobilització que ha de venir no és del tot clar i les condicions materials de vida de les classes populars del país continuen sent d’una precarietat absoluta.
El passat 30 de gener vam assistir a un nou dia històric fallit de l’independentisme. Com és conegut, la investidura de Carles Puigdemont no es va produir, i es va iniciar així l’enèsima batalla per assenyalar culpables. En aquest sentit, si bé és cert que lamentem la decisió d’ERC de supeditar la seva acció política a la legalitat espanyola, no és menys criticable el fet que Carles Puigdemont, després de passar tota la campanya electoral dient que tornaria, no ho hagi fet i sembli lluny de fer-ho. Sabem que no podem exigir a ningú que vagi a la presó -destí que indubtablement li espera a l’Estat espanyol-, però sí que hem de recriminar-li que mentís en campanya electoral.
Per contra, l’únic partit coherent amb els seus posicionaments ha estat la CUP, la qual, després d’assumir obertament la contradicció que suposava presentar-se a les eleccions il·legítimes del 21D, s’ha mantingut ferma en la seva voluntat de continuar el mandat popular sorgit del mes d’octubre exercint, per fer-ho, la desobediència des del front institucional i assumint la repressió que això pugui comportar.
Amb tot, dimarts vam tornar a viure un nou capítol de la batalla entre el PDECat (representat en la candidatura de Junts per Catalunya) i ERC per intentar que sigui l’altre qui faci passes enrere i pugui ser titllat de traïdor. Mentrestant, no acorden cap full de ruta polític més enllà de simbolismes, personalisme i èpica processista.
Paral·lelament a aquest espectacle, dimarts també vam assistir a una nova mobilització independentista. Una mobilització que, si bé probablement no tenia uns objectius tan clars com en altres ocasions i estava supeditada a la institució, va mostrar per enèsima vegada la fermesa i determinació de l’independentisme als carrers. La considerem molt positiva perquè va suposar una gran passa endavant en allò referent a la utilització de pràctiques desobedients i de confrontació per part de les militants independentistes, i pel fet que es van tornar a evidenciar grans contradiccions entre els diferents agents mobilitzadors de l’independentisme a Catalunya, la qual cosa ens permet avançar en la construcció d’un independentisme combatiu. La lògica desmobilitzadora dels principals agents de l’independentisme es va veure superada de nou per la radicalitat i fermesa dels Comitès de Defensa de la República.
No obstant això, la mobilització de dimarts també va tornar a evidenciar que, ara mateix, l’independentisme no compta amb la força als carrers que va tenir en el seu punt àlgid del passat mes d’octubre.
Això va refermar el que hem anat experimentant al llarg dels darrers mesos i és que, en aquests moments, l’independentisme no té la capacitat per implementar la República i és en aquest sentit en el que hem de centrar els nostres esforços. Aquest fet no es deu a què no s’hagi arribat al 50% dels vots en unes eleccions imposades i amb tot en contra, sinó que es deu al fet que ara per ara no és prou fort. No ho és a nivell institucional (hi ha dubtes, manca estratègia), ni tampoc a nivell de carrer (no és prou ampli i inclusiu, no està prou estructurat i les seves mobilitzacions encara no estan preparades per assumir el grau de confrontació necessària que imposarà l’Estat espanyol).
Això no ens ha de fer caure en el derrotisme i el pessimisme, ben al contrari: ens ha de servir per encarar la necessitat d’intensificar els esforços per continuar lluitant pel nostre objectiu ja que, mai abans, havíem fet trontollar tant els ciments del règim del 78.
Una de les principals prioritats actuals és fer créixer l’independentisme i això passa inevitablement per assumir que una part de les classes populars catalanes tenen una forta identitat nacional espanyola i que, per tant, cal construir un independentisme inclusiu i no identitari, que posi al centre la millora de les condicions materials de les classes populars i que teixeixi forts vincles amb les lluites de caràcter social d’arreu del país. En aquest sentit, cal que l’independentisme pugui ser permeable a les zones on més li costa créixer i generi punts de trobada en el teixit associatiu, en les mobilitzacions, als espais d’oci, i en definitiva en tots els àmbits en que pugui trencar les barreres de caràcter identitari.
En segon lloc, també és imprescindible treballar per enfortir la mobilització i les estructures d’autoorganització i mobilització que la mantenen. Així doncs, cal mantenir la mobilització sense provocar frustració ni desànim, construir espais d’organització segurs en què tothom pugui participar, i generar així processos d’apoderament col·lectius i sobretot continuar estenent pràctiques de desobediència que permetin afrontar amb millors eines els propers embats. Alhora, és necessari que la mobilització popular deixi de supeditar-se a les lògiques i ritmes institucionals però també a aquells agents de l’independentisme que actuen clarament en clau desmobilitzadora quan veuen perillar la seva hegemonia. I per descomptat cal que les mobilitzacions no caiguin en qüestions identitàries de les quals, com dèiem, l’independentisme s’ha d’allunyar.
La repressió de l’Estat espanyol no s’ha aturat i per contra, cada cop assenyala més i més persones i organitzacions independentistes. Cal reforçar una cultura antirepressiva que permeti fer front a tota la repressió originada en la lluita de forma col·lectiva, fent de la solidaritat la millor arma. Alhora, però, cal evitar que les situacions judicials de les persones que pateixen repressió perjudiquin l’avenç de la lluita independentista, ja que no fer-ho suposaria donar la raó a l’estat i legitimar encara més l’ús de la repressió per la seva part.
Per últim, cal que treballem per tal que l’independentisme popular traci una estratègia pròpia que sigui capaç d’integrar tots aquests factors. Una estratègia autònoma a llarg termini, basada en la mobilització i el poder popular que permeti sumar actors i integrar-los dins les dinàmiques d’organització, construcció d’estructures de lluita i confrontació amb l’Estat espanyol, i que permeti a l’independentisme preparar-se per assumir en millors condicions el proper pols amb l’Estat.
Com a conseqüència d’aquestes premisses, creiem que la relació de l’independentisme popular amb les institucions i partits ha de variar: creiem que abans d’exigir a les institucions la materialització de la República, cal que l’independentisme s’enforteixi al carrer fent front als reptes abans anomenats. Només així podrem garantir vertaderament la implementació de la independència. I alhora, cal exigir quelcom bàsic i fonamental: que els partits diguin la veritat, renunciïn als interessos partidistes i exposin obertament quin és el seu full de ruta.
Alhora, creiem que un cop l’independentisme popular ha acceptat la contradicció d’investir un president autonòmic, no cal estancar-se en la figura de Carles Puigdemont, ja que no és l’únic candidat possible per ocupar aquest càrrec.
En aquesta cursa de fons per l’acumulació de forces que permetin encetar un procés revolucionari com és la independència avui, caldrà molt més que èpica, batalles de legitimitats i noms propis. La consecució dels Països Catalans independents, socialistes i feministes requerirà d’enormes dosis d’anàlisi, crítica i autocrítica, però sobretot, i citant el dirigent revolucionari Vladimir Ilitx Ulianov Lenin, la revolució no es fa, s’organitza.
***
Arran, organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Països Catalans, 2 de febrer de 2018