A-
A+
Arribem a 25 de novembre, Dia Internacional contra les Violències Masclistes, amb una xifra alarmant de feminicidis als Països Catalans: 32 dones mortes pel fet de ser-ho, 32 dones mortes en mans del patriarcat. I aquesta xifra és només la punta de l’iceberg, l’expressió més visible i irreversible de les violències que patim. El feminicidi és el que surt a les notícies, el que es veu, però només és l’última conseqüència d’un seguit de violències normalitzades. I percebem amb una ràbia enorme que, malgrat els 32 feminicidis, sembla que tot pugui seguir amb normalitat, com si no passés res cada vegada que ens assabentem que una altra dona ha estat assassinada pel fet de ser dona. I el feminicidi és l’última conseqüència de tot un sistema que legitima i perpetua les violències masclistes. Un sistema que concep les dones com a objectes, com a mà d’obra barata, com a propietat privada dels homes. Els rols de gènere imposats, la pressió estètica, la pobresa que té nom de dona, la por de tornar soles, les agressions sexuals o les violacions són expressions d’un mateix sistema de violència que ens sanciona quan intentem trencar amb allò que se’ns imposa. Un rol submís i passiu al servei d’un sistema que ens oprimeix i ens explota.
Davant d’això, trobem unes institucions públiques amb un sistema judicial que juga de part seva, que ens revictimitza, ens culpabilitza i que en cap cas no ens protegeix. Els casos són moltíssims, i alguns de més mediàtics han fet que tothom veiés com el sistema judicial de l’estat espanyol no ens dóna cap garantia de poder respondre a les agressions que patim. El que també veiem i vivim és com dia a dia és el moviment feminista qui marca el camí i qui combat des dels carrers totes aquestes violències. El cas conegut com ‘la Manada’, com també el cas més recent de la violació a Manresa, són exemples que demostren que només ens tenim a nosaltres. Són exemples de com no podem confiar en el fet que aquest sistema judicial faci justícia, però també exemples de com el moviment feminista està a l’altura i omple els carrers d’indignació. I no només és el sistema judicial qui juga en contra nostra: tampoc l’estat i la seva legislació no fan passos endavant per erradicar les violències. La llei d’estrangeria és violència institucional i deixa les dones en situació irregular en una situació d’indefensió brutal davant de casos de violència masclista. El desmantellament dels serveis públics o la reforma laboral que ens precaritza ens col·loquen, a les dones, en una situació de vulnerabilitat que sovint no ens permet escapar de situacions de violència. La manca d’autonomia que suposa la pobresa que patim les dones ens obliga a viure amb els nostres agressors i ens incapacita per defensar-nos. Per això no entenem un feminisme que no tingui el sistema capitalista com a gran enemic a combatre. Perquè som dones treballadores, som les de baix i som conscients que, si no revertim tot aquest sistema econòmic, si no construïm un feminisme per canviar-ho tot, mai no podrem alliberar-nos. Per això diem un ‘no’ feminista a la llei Aragonès, per això sortim als carrers a cada vaga general, per això aturem desnonaments cada matí, per això lluitem contra la llei d’estrangeria i per això ens autoorganitzem per defensar-nos i defensar els nostres drets.
En aquest context en què tant al carrer com a les institucions el feixisme avança i posa les feministes i les dones, en general, en el punt de mira, és més important que mai que no fem cap pas enrere. Per molt que diguin que volen protegir-nos i proposin cadenes perpètues per als agressors, tenim clar que la solució no és aquesta i que ells són part del problema. El que volem és el relat, no penes més dures; la qüestió no és si són 10, 20 o 30 anys a la presó, sinó que volem reparació, volem acabar amb la impunitat i amb la persecució a aquelles que s’atreveixen a denunciar. Volem que es reconegui que una violació és una violació i no un abús, que la violència masclista és això: violència masclista.
Arribem a un altre 25 de novembre i tot sembla que continua igual. Però sabem que no és així. Venim de dos anys de vagues generals massives per al 8 de març, de grans respostes a agressions sexuals, de creació de molts espais feministes, de més organització i de més força. Perquè sabem la força que tenim i veiem que és el moment de fer un pas endavant. Ens tenim a nosaltres i braç a braç donarem resposta a totes les violències. Sabem que no som ni submises ni obedients. Practicant l’autodefensa feminista col·lectivament i arribant allà on ningú no dóna una resposta, juntes destruirem el patriarcat i el capitalisme. Organitzades barri a barri, poble a poble i plantant cara.
Juntes destruïm l’iceberg!
